The Cereal Guy: El relatiu llindar de la notícia

A nivell periodístic, l'estiu és una mala època. A no ser que algun president de govern decideixi avançar eleccions (i convocar-les curiosament el dia que va morir Franco l'any 1975), hi ha poc material a tractar: no hi ha gaires competicions esportives, la majoria de programes de televisió tenen vacances, pocs esdeveniments importants es desenvolupen a l'estiu... Que el món està més quiet que habitualment, en definitiva. Però els diaris han de sortir cada matí i les ràdios i televisions han de seguir emetent. "¿Qué hacemos? ¿Qué hacemos?" "Que cada uno haga buenamente lo que pueda". I "buenamente" tothom busca notícies on no n'hi ha.

Una veïna es desmaia al seu domicili. Ni més ni menys. Com si no passés mai això. Tanta sort que només era un breu a pàgina d'interior. Però compte, que no és un diari local, és un diari generalista. L'àvid lector podria pensar que alguna particularitat hi ha d'haver per a que tal fet sigui notícia. El lector no és estúpid, el lector busca canya, que hi hagi alguna cosa interessant que el sorprengui. Pobre lector, s'emporta una desil·lusió quan llegeix i la història en qüestió es resumeix en un mareig, una assistència sanitària i un final feliç després d'una hora. No sé si és el director, el cap de secció o el mateix becari (si encara conserva el seu lloc de treball) qui va prendre la decisió de posar aquest text residual. N'hi ha per fer un pensament, sigui qui sigui.

Podríem passar per alt aquest primer cas, però a un diari de tant prestigi com El País (per a mi el millor diari d'aquest país) també hi ha coses similars, salvant les distàncies. En general, la secció estiuenca Tentaciones de Verano és un NO TENIM NOTÍCIES enorme i descarat. Cal dir que entre les bajanades hi ha reportatges o notícies interessants, és d'agrair. Això sí, quan vas a la web del diari i a dalt de tot (primera plana virtual) llegeixes un titular que la Pe, el Bardem i el seu fill han anat a la platja perds la fe en la humanitat. Últimament no està molt clara la línia entre els temes d'interès comunitari i els temes de premsa rosa, el que és realment preocupant. El discurs de "hi ha d'haver de tot per a tothom" està molt bé i la varietat és un pilar fonamental per a un bon diari, però amb criteri, per favor.

Tampoc pot faltar la notícia esquema Fa sol-la gent va a la platja-la gent es queixa de la calor. Molt popular entre els informatius de cadenes de televisió privades. Probablement, en la meva futura vida professional, hauré de fer algun encàrrec sobre aquest tema. De totes maneres m'agradaria pensar que el karma em compensarà per les meves bones obres i ho podré evitar. Realment té interès tot això? Jo començo a veure això per la tele i no canvio de canal perquè tanmateix sé que no fan res, l'apago directament. Crec que m'hauria de comprar un canari com el Papitu del Ferran Monegal, almenys tindria una visió crítica interessant que em piularia alguna cosa de bo.

I ara, la joia de la corona: els diaris esportius. Son com el desesperat (o despistat) de la discoteca que són les 4 de la matinada i encara no s'ha menjat un rosco, a per totes. Qualsevol cosa que digui o faci un jugador, tècnic, president, ex-jugador, familiar de jugador, conegut de ex-jugador, avantpassat de jugador o senyora de fer feines de jugador, això serà notícia. Encara tinc esperances d'algun dia veure un titular rollo Cristiano Ronaldo tiene gases. El pitjor de tot és que no em sorprendria gens. El seguiment gairebé paranoic a cada futbolista que pugui interessar a Barça o Madrid és el millor exemple del buit emocional que sofreixen els periodistes esportius quan no hi ha Lliga ni res que s'hi assembli. El Marca criticant a Neymar perquè no té clar si fitxa pel Madrid com si l'haguessin de crucificar per dubtar tal cosa. L'Sport atacant a qui sigui. Barça, Arsenal, Rosell, Wenger, Cesc, és igual, la qüestió és tenir alguna cosa sobre la que escriure. És molt curiós tot plegat, pots riure una bona estona. Sobretot quan veus al Kun Agüero dient que el Manchester City és un equip enorme i al Cerezo fent de ploramiques com si s'hagués divorciat de l'amor de la seva vida. Només agreixo de tot cor l'existència de la Fórmula 1, el Motociclisme i el Tour de França per a poder llegir coses rellevants. No la vida i meravelles de la majoria de cap buits assalariats (amb excepcions) que dominen el panorama esportiu. Amb tot això, crec que la premsa rosa i el periodisme esportiu moltes vegades són idèntics. Quedi clar que hi ha grans professionals del periodisme de l'esport, però per desgràcia no són tan famosos com els pallassos de circ de Punto Pelota, per exemple.

Podria trobar més exemples, però crec que la idea està clara. L'estiu és la lluna plena dels licantrops periodístics. Es transformen i ja no distingeixen les notícies del que no ho són. Estic en una illa i m'agradaria aïllar-me de tot això perquè no m'aporta gaire cosa com a persona humana. Però em sap greu, internet no m'ho permet. Tanmateix, ja m'està bé per a riure una mica. I criticar. M'agrada criticar (sempre constructivament).

Arribar al Nirvana

No sé molt bé en què pensava Kurt Cobain quan li va posar nom al seu grup, però la va clavar. Sempre he pensat que la grandesa de Nirvana no resideix en una gran musicalitat, sinó en una espiritualitat, un misticisme. Les melodies de Cobain, tan a la guitarra com amb la veu, no són ni agradables, ni dolces, ni previsibles. Vaja, que Nirvana ho tenia tot en contra del concepte de cançó radio friendly. Allò més sexy del so grunge d'aquesta gent eren precisament la dissonància harmònica, l'entrecreuament de melodies aparentment incompatibles i la transmissió de sentiments tan estrambòtics com inquietants. Ara bé, sense adonar-nos, ens identifiquem amb aquesta conjunció extravagant. Hi ha una hipnosi musical que ens atrau i no sabem perquè. Dic això per aquells que respecten Nirvana. Biebermaníacs, absteniu-vos de seguir llegint.

La qüestió és que posar un CD de Nirvana (jo vaig amb el rollo dels '90, res de cançons disgregades en MP3) resulta com una ascensió cap a aquest punt d'èxtasi que és el nirvana espiritual. En la seva definició de diccionari, em refereixo. Bleach és un àlbum lleig, pesat d'escoltar fins i tot. Nevermind és tan personal i genial que costa de digerir. In Utero és experimental i subversiu, en resposta a la pròpia fama de Cobain. Perquè la gent escoltava i escolta Nirvana? Per pura genialitat. L'art no sempre s'ha definit en funció de la bellesa, sinó de l'emoció despertada en el receptor. Nirvana és decadent i desperta els sentiments més obscurs de nosaltres mateixos. "Estàs a un pas de tocar fons" es deia Tyler Durden a sí mateix a The Fight Club. Tothom té curiositat per saber què és tocar fons. Quan escoltes Dumb veus a una persona perduda en sí mateixa, fora del seu propi món, contradictori amb sí mateix i amb el què l'envolta. I això és atractiu.

Crec que la genialitat no té perquè anar lligada amb el virtuosisme. Smells Like Teen Spirit són 7 acords, un riff de 2 notes i un solo que reprodueix la melodia de la veu. És molt, però que molt simple, però és una de les millors cançons de la història. La música ha de ser necessàriament sentiment, sinó no val per a res. És igual quin sentiment, però ha de ser sincer. De sinceritat n'hi sobrava a en Cobain. Ho transmetia amb la seva música i ho acompanyava amb les lletres, que arriben a ser poètiques senzillament per ser gairebé banals. My heart is broken, but I have some glue. Així, tal qual, reduint a l'essència el significat, sense buscar complicades metàfores. Nirvana és simple, directe, violent en el sentit musical de l'expressió, però arriba i atrapa. No escoltes Nirvana amb la raó, sinó amb l'emoció. I dic això escoltant All Apologies:

Música

Hi ha res més universal? És el llenguatge definitiu. Les matemàtiques són més universals i tenen el do de la perdurabilitat i l'estabilitat, però precisament la dinàmica de la música és el que l'enriqueix. No hi ha cançó igual, però el més important és que no hi ha interpretació igual. Cada reacció és diferent. I el millor és que hi ha cançons per a tot, des de riure fins a plorar, des de relaxar-te fins a despertar-te... la música tot ho abraça. Les grans pel·lícules de cinema tenen una banda sonora al darrera que fa més gran l'efecte de les imatges i probablement, si no hi hagués música, no hi hauria sentiment.

Hi ha gent que associa cançons a moments determinats. Cada vegada que escoltes aquella cançó en qüestió, et venen al cap imatges de tot el que va passar. La música ha quedat adherida a la memòria com l'embelliment dels records. Hi ha gent que du més enllà la sinestèsia i lliga les olors amb la música. Un perfum dolç va amb la melodia més dolça. Hi ha gent que sempre té una cançó al cap. L'estat d'ànim es crea la seva pròpia soundtrack per al dia a dia. Hi ha gent que associa una cançó a una persona. La relació que es té amb algú pot ser inspiradora d'una sèrie de notes determinades. Inquietant tot plegat, no?

A algunes persones ens afecta més. El meu cas potser és una mica malaltís. Visc la música a totes hores, sobretot cantant. L'iPod treu fum. Sort que li agrada la canya, perquè sinó m'hagués presentat la dimissió fa temps. És com un equilibrant anímic. Proporciona la dosi energètica necessària per a un moment determinat. Energia. Aquest és el concepte. Una fluctuació d'energies des de la simple sonoritat electrònica cap a un nivell espiritual absolut. Tancar els ulls i deixar que la melodia t'absorbeixi en un món de fantasia. Poc importa el que digui la lletra. La melodia ho és tot. Sona una mica a meditació transcendental, però ho experimento dia a dia.

Agafar una guitarra i posar-te a tocar. Aquell moment tan... inexplicable. És una tonteria. Són sis cordes, una pua i un tio que l'aguanta. Però sorgeix la màgia. Igual passa amb un piano. O amb qualsevol instrument. La qüestió és establir un vincle, una connexió personal i intransferible que tu tens amb el teu instrument. Per això és tan important triar l'instrument. Fent una analogia friki, és com quan els mags de Harry Potter elegeixen la vareta: el mag no elegeix la vareta, la vareta elegeix el mag. Pots no ser un virtuós del teu instrument, però si sents la música i la deixes fluir, sortiran les notes. És l'exemple d'en Kurt Cobain, un tio amb tècnica nul·la que agafava una guitarra i tocava. Senzillament tocava.

De fet, les millors cançons surten espontàniament. Res de posar-se a pensar en quin és la millor combinació, tocar i crear al mateix temps, sense pensar. Personalment, les millors cançons que he composat fins el moment, han estat en un estat de somnolència parcial i relax mental. Altres prefereixen pensar que el millor moment per composar és quan estàs com a mínim alcoholitzat. Suposo que és veritat, no ho he provat, però té la seva lògica. Desinhibir-se de qualsevol pensament i reduir-te a l'interior personal per a què sorgeixi el que hagi de sorgir. La música no és mental, és sentiment. Quan comparteixes aquest sentiment amb altres persones i tots junts creeu música, és quan entres en un món apart. Tot es redueix al vincle de cadascú amb el seu instrument i al vincle que s'estableix entre cada un. No hi ha res millor que tocar bé una cançó amb les persones amb qui connectes. La música uneix...

De totes formes, el més impressionant de tot és la il·lògica de la música. No hi ha explicació per a res. El solo de guitarra de Keep The Faith m'agrada perquè sí. La intro de Let It Die m'agrada perquè sí. L'estribillo de Nightmare m'agrada perquè sí. Tot és perquè sí. Per molt que ens expliquin els avantatges d'una cançó determinada, ens posarà la pell de gallina la que ens arribi de veritat. El mateix passa amb els estils. Perquè m'encanta el rock? Ni idea.. i sé que molts cops és renou, però aquell renou m'arriba, em fa sentir alguna cosa. Suposo que aquesta és la idea, sentir alguna cosa quan escoltes música. Però no ho podem controlar. Escapa al nostre control i això és meravellós. Deixar-se endur.

Me n'he adonat que m'encanta escriure sobre música mentre escolto música. És metamusical...

El Síndrome Blackberry

La Blackberry. Tan estimada pels fills i tan odiada pels pares. Per no parlar de professors. Aquest bunic aparatet s'ha convertit en el company inseparable de milions de persones, sobretot fèmines amants de Stradivarius, Bershka i la música Pop. El concepte d'smartphone no només engloba un avenç tecnològic, sinó una revolució social. Internet és l'exèrcit, Facebook, la bandera. Si a la conjunció de la mobilitat que proporciona un mòbil a nivell físic i la finestra de possibilitats que obre Internet, se li suma la conexió interactiva entre amistats que ofereix la xarxa social més popular del món, el resultat és devastador. Devastador en un sentit positiu o negatiu, depèn de cadascú.

Independentment, cada element té unes capacitats comunicatives determinades que el fan especial. Pel que fa al telèfon mòbil, fa només 20 anys era impensable poder parlar a qualsevol lloc amb qualsevol persona. El telèfon tenia un caràcter clarament domèstic i necessari, és a dir, no existia el trucar per oci o les llargues converses que ara es produeixen. Realment, l'únic motiu pel que sobreviu el telèfon fix és perquè és més barat i permet estar parlant més temps per menys diners. Així doncs, el mòbil suposava la primera connexió interactiva i lliure amb la resta del món. Després, Internet suposaria no només un canal d'expressió lliure (almenys teòricament), sinó una valuosa font d'informació i en conseqüència, un lloc d'intercanvi d'aquesta. Però Internet en si és un espai impersonal, d'avatars i pseudònims que amaguen la nostra identitat real a la resta de la comunitat. Aquest anonimat té la seva raó de ser en els perills que suposa difondre informació sobre un mateix a un ciberespai accessible per tothom. Facebook va solucionar i va empitjorar a la vegada aquesta situació. La xarxa social de Mark Zuckerberg va aconseguir proporcionar un espai on-line en el qual es podia tenir una identitat pròpia i definida, sense renunciar (teòricament, molt teòricament) a la teva privacitat. Deixant de banda les perversions de Facebook, qualsevol persona ja podia tenia una part de la seva vida ficada a Internet.

Molt bé, així, fa uns anys ja disposàvem d'un mitjà de comunicació a temps real sense fronteres geogràfiques, un canal d'informació gairebé infinit i una zona d'esplai particular i personal a Internet. Era tan senzill com ajuntar-los. D'aquesta manera, s'evitava la necessitat d'accedir a un ordinador per tenir una connexió. Abans, desenvolupar una activitat personal a Internet era cosa d'un moment determinat, d'un espai de temps que tu dedicaves gairebé íntegrament a aquesta activitat en qüestió. La Blackberry (i per extensió tots els mitjans que ara fan gairebé el mateix) suposa una atemporalitat de la connectivitat a la xarxa. Per exagerar, cada persona pot disposar del seu Matrix (suposaré que tothom ha vist Matrix...) particular a petita escala, en temps real, mentre fa altres coses de la seva vida quotidiana.

Tot plegat provoca una evasió a vegades tan útil com inconvenient. En tenir un mitjà de distracció tan petit i tan il·limitat com un smartphone, és difícil no caure en la temptació de anar a veure què passa a la resta del món, malgrat només faci 2 minuts que no en sabem res. El que comença com una possibilitat pot acabar en una necessitat. Molta gent se sent incomunicada, aïllada en no tenir aquest mitjà d'evasió que li permet trucar per establir un contacte més directe i per sort més personal. Utilitat o corrupció? Tot depèn de cada persona. Dependre a totes hores del que passi a un ciberespai que realment s'allunya del que és la vida formal no és massa recomanable. Hi ha casos d'autèntica obsessió, que no només causen la crispació de pares i docents, sinó dels mateixos amics que estan al costat d'aquesta persona mentre està més preocupat pel que passa a la xarxa que no per la conversa. Evidentment, avui en dia qualsevol persona jove o de mitjana edat depèn en un alt grau de les possibilitats que ofereix Internet i la telefonia mòbil, però d'una manera més utilitarista i per oci, no per necessitat excessiva. L'actuació d'aquestes persones que depenen de la connexió al món virtual és gairebé gratuïta, de fer-ho perquè sí, sense cap objectiu real.

Potser s'ha desenvolupat una malaltia. No només a causa de la Blackberry, sinó de qualsevol smartphone, però suposo que la Blackberry és el paradigma. La més popular i la més chic. Metges del món, proposo que el nom sigui el Síndrome Blackberry.

Els salvadors del cinema (Epíleg)

Perquè aquests tres? Suposo que per una qüestió de preferència personal per uns gèneres determinats, però els tres tenen en comú el factor revolucionari, la genialitat que mou el món amb una petita espurna. Aconsegueixen fer d'una idea un enorme projecte que fa canviar la visió del món. Tot plegat per fer que el cinema segueixi essent un art i no un negoci. Que sigui la innovació i no els diners el que es busqui en crear una pel·lícula.

Evidentment, hi ha altres directors probablement més influents, taquillers o amb més reconeixement, però aquest factor de canvi i diferència, potser frikisme, que tenen aquests Tarantino, Cameron i Nolan. També vull destacar grans directors com Clint Eastwood, Martin Scorsese, Peter Jackson o David Fincher i finalment, proposar diverses pel·lícules recomanables a part de les ja esmentades. Per si un dia us avorriu a casa i no sabeu què mirar:

-El Caso Bourne (i per extensió El Mito Bourne i El Ultimátum de Bourne)

-Seven

-El Club de la Lucha

-El Pianista

-La Red Social

-Up

-Wall-E

-Toy Story (1, 2 i sobretot 3)

-Celda 211

-Cadena Perpetua

-Brokeback Mountain

-Juno

-American History X

-Apocalypse Now (són 3 hores, és una mica lenta i no s'entén a la primera... és a dir, no apta para mentes dormidas)

-Cars

-Minority Report

-Up in the Air

-Yo, Yo Mismo e Irene

-Posdata: Te Quiero

-Forest Gump

-Salvar al Soldado Ryan

-En Tierra Hostil

... i no se me n'acudeixen més en aquest moment, ja n'afegiré més si un dia m'avorreixo. Finalment, tres pel·lícules documentals molt interessants de Michael Moore:

-Capitalismo, una historia de amor

-Fahrenheit 9/11

-Bowling For Columbine

Ale, llarga vida a les palomitas!

Els salvadors del cinema (III)

Christopher Nolan pensant. Un moment rellevant, perquè tot el que surt de la prodigiosa ment d'aquest estratega, arquitecte mental, incansable innovador i en resum, un director i guionista genial, és digne d'admirar. Per a Nolan, el cinema no és un senzill entreteniment. L'espectador no ha de tenir un paper passiu davant la pantalla. L'espectador ha de lligar els elements de la pel·lícula a la seva ment i ha de rebre missatges determinats que faran que una vegada acabat el film, es quedi assegut a la butaca, reflexionant sobre el què ha vist. El seu cinema és somni i fantasia, però també és realitat i filosofia. El cinema com a puzzle i com a missatge reflexiu.

Memento (2000) ja mostra el gust de Nolan per explorar els laberints de la ment, mentre que Batman Begins (2005) suposaria la seva consolidació davant un públic més comercial. Crear una història de l'home ratpenat que satisfés un públic cansat de veure pel·lícules de superherois buides de contingut, amb nul·la capacitat de sorpresa i amb una simplicitat soporífera, era certament un repte d'altura. Nolan l'aconseguí. El fet de poder jugar amb les motivacions que varen dur a Bruce Wayne (Christian Bale) a convertir-se en Batman, va possibilitar la creació d'una història sorprenent. Sorprenent sobretot per la veracitat de tot plegat. Hi ha una sensació de lògica i una identificació amb el que el personatge du a terme en funció del que li ha passat i el que pensa, que fa arribar a pensar que perquè no, es podria produir una història així en la vida real.

Evidentment, hem d'acceptar les regles del joc de la ficció que ens proposa, però és cabdal la introducció d'un concepte en certa manera filosòfic, per a assimilar la història amb una implicació elevada. Aquest concepte és la por. No ens hi fixem gaire en la nostra vida quotidiana, però és immanent a gairebé tot. Tenim por a perdre un ésser estimat, tenim por a que ens passi alguna cosa, tenim por a fer-nos mal, a sentir-nos sols... En menor o major mesura, la por guia les accions de l'ésser humà. És això el que Batman Begins transmet. I això ja és una gesta, que una pel·lícula (i més en els temps que corren respecte al cinema) transmeti alguna cosa. Tot plegat ve donat pel fet que Bruce Wayne adopta l'aparença d'un rat-penat perquè de fet els hi té por, creant una paradoxa interessant, i fent que el l'espanta-ocells (el dolent de la peli, vaja...) tingui la por com a principal arma mitjançant l'ús una potent droga.

La pel·lícula va ser molt ben rebuda per crítica i públic, que posava les seves esperances en la nova pel·lícula amb el Joker com a malvat, tal com deixa entreveure el final de Batman Begins. El Joker, l'etern enemic de Batman. Només per la seva presència, la peli havia de valer la pena. Les expectatives eren enormes i lluny de deixar-se endur per la pressió, Nolan aconseguí la gran pel·lícula que és The Dark Knight (El Caballero Oscuro). A més de l'èxit de taquilla (és el tercer film més vist de la història), un guió brillant i la espectacular actuació de Heath Ledger com a Joker (que es mereix un post a part), deixaven l'espectador sembrat a la butaca fins i tot després de la pel·lícula. Sí, la segona part de Batman també fa pensar. Et remou per dintre i et convida a menjar-te el cap en dissertacions filosòfiques sobre la vida quotidiana, que realment no duen enlloc. Però ja ho has fet.

El paper que juga la por a l'anterior pel·lícula el fa en aquesta el caos. El Joker defineix perfectament aquesta idea en la frase "sóc un agent del caos". El que representa aquest personatge és la destrucció, la il·lògica, el desordre, el cinisme, el descontrol. Tot allò que inconscientment rebutgem perquè sempre, i no hi ha excepcions, busquem un ordre. Pot tenir un aspecte de desordre en sí mateix, però dins la lògica de cada persona, existeix aquest ordre, uns esquemes determinats que es predissenyen per afrontar el món i la vida d'una manera determinada. Quan ens rompen aquests esquemes, quan no tenim un punt de referència, és quan sorgeix el pànic i s'apodera de nosaltres. Al llarg de tota la pel·lícula, el Joker fa això, jugar a viure aleatòriament, per impuls i sense maquinar res. Per tant, més filosofia, però això sí, amb una bona dosi d'acció i un argument increïble que deixa l'espectador amb la mirada fixa a la pantalla. Ara faltarà veure com acaba la trilogia de Batman, que té data d'estrena el 2013... esperem que els maias s'equivoquin amb la fi del món el 2012.

The Dark Knight ja l'havia consolidat. Ja era considerat un gran de Hollywood. Ara bé, sorgia un problema d'expectativa: què més podia fer? com podia sorprendre més enllà de la magnífica història de Batman? És com un grup musical que treu un gran CD, tothom pensa que allò és el paradigma insuperable i que tot el que vengui després serà un complement. Una vegada més, tothom s'equivocava. Les maquinacions enrevessades de Nolan es duen a l'extrem a Inception (Origen), que es pot considerar la seva obra magna.

Inception explica la història de Dom Cobb (Leonardo DiCaprio), un lladre de pensaments que s'introdueix a la ment de les seves víctimes mitjançant els somnis i a qui li encarreguen el treball més complicat de la seva vida. Dit així sona desconcertant i realment ho és, però res comparat amb el que t'espera quan veus la pel·lícula. Tot un seguit de jocs mentals, subnivells argumentals i tot un univers oníric que ens transporten a un estat de ficció que requereix una especial atenció. És una peli on no pots anar a pixar perquè si perds un segon ja no entens la resta. Una obra mestra. Un film dels que fan història. Molts argumenten que té moltes referències a pel·lícules anteriors, sobretot a Matrix, però quina obra del cinema actual no en té? I la originalitat i complexitat del guió la fan una ferma candidata als Oscars. Si La Red Social no li impedeix... De fet, crec que els Globus d'Or no han estat justos amb Origen. Ni un sol premi? D'acord, no és per donar-li 11 Oscars, però millor guió i millor muntatge, almenys. Bueno, ja veurem que tal els BAFTA i després els grans Oscars. Val la pena, de veritat. No tornareu a somiar igual després d'aquesta peli. I sinó, aneu-hi almenys per n'Ellen Page, que és una gran actriu (a part de que és moníssima...). Bueno, aquí us deixo un tràiler:

Per acabar, volia destacar un parell d'elements comuns que defineixen l'estil de Nolan i la seva grandesa. En primer lloc, les dues pel·lícules de Batman tenen en comú un tema subjacent: la justícia. Totes les accions i reflexions que duen a terme els personatges tenen com a objectiu arribar al que és just segons les diferents nocions que cadascú consideri. D'altra banda, cada paraula del guió servirà per construir aquest transfons filosòfic tan important, pel que cada frase introdueix conceptes que després ens serviran per resoldre un trencaclosques gegant que s'ha iniciat als primers compassos de la pel·lícula. Després, Nolan sempre té a mà una nòmina d'actors fantàstics als qual sap encaixar perfectament en uns personatges molt ben definits i vius. De fet, no varia massa d'actors. Christian Bale, Michael Caine, Cillian Murphy... apareixen en moltes de les seves pel·lícules. Finalment, l'element més prodigiós del seu cinema per a mi és tot el sentit de veracitat que impregna cada imatge. Tota la història sembla que podria passar si canviéssim alguns paràmetres de la nostra realitat quotidiana. I això ens apassiona. Pensar en un món diferent i més atractiu amb l'esperança de que sigui possible ens fa somiar ingènuament. Això és el que és el cinema de Nolan. Així és com hauria de ser el cinema. El cinema com a somni:

"La vida es sueño, y los sueños, sueños son" - Pedro Calderón de la Barca

Els salvadors del cinema (II)

James Cameron. Aquest bon home tan atapeït d'oscars és considerat per un gran nombre d'espectadors, actors i crítics com el déu del cinema actual. Aquesta consideració ve justificada pel seu impacte immediat de tots els seus projectes. Cada pel·lícula del director canadenc suposa una revolució, un pas endavant per a la indústria cinematogràfica mundial, marcant la pauta per al nou cinema que esdevindrà a partir d'una de les seves creacions.

El primer film impactant de la seva carrera fou Terminator 2: El Judici Final, que representa una magnífica mostra de cinema d'acció amb l'ús magistral d'efectes especials i una èpica que impregna tota la pel·lícula, però seria Titanic la que deixaria Cameron a l'olimp del cine mundial. La multimilionària producció estrenada el 1997 es convertiria en poques setmanes en la pel·lícula més taquillera de la història del cinema. Cameron agafaria com a referent la història real de l'enfonsament del buc Titanic, que ja de per si resulta interessant, retratant a més el caire humà de l'enfonsament amb una història d'amor apassionant i realment preciosa. A partir de l'interès d'un caçador de tresors marins, la mateixa Rose ens contarà com va viure ella la història com a supervivent de la tragèdia. Crec que no fa falta explicar l'argument, perquè si no heu vist la pel·lícula és perquè no heu volgut.

11 oscars en total, la més guardonada de la història juntament amb Ben-Hur i El Senyor dels Anells: El Retorn del Rei, incloent millor direcció i millor pel·lícula. Cameron havia batut rècords i havia canviat la concepció del cinema. Tot el desplegament tècnic, els efectes especials, el muntatge o la història en si representaven un canvi que donaria lloc al cinema tal com el coneixem ara. Després d'aquesta revolució cinematogràfica, l'expectació per saber quin seria el nou projecte de Cameron era enorme... però va tardar 13 anys en estrenar una nova pel·lícula.

Sí, m'estic referint a Avatar. James Cameron va explicar que era un projecte que tenia en ment des de feia 10 anys, però que els mitjans tecnològics de l'època no li permetien dur-lo a terme. Va esperar, i bé que va fer. El resultat va ser un increïble espectacle d'efectes especials i fantasia fusionats en perfecta harmonia, el que tot plegat produeix una sensació d'estar en un nou món. Si bé la història s'ha de dir que no té cap misteri i és un plantejament típic d'introducció, nus i desenllaç sense cap intriga, l'estètica i la èpica que desprèn aquest film ho compensa. Evidentment, tot això està potenciat per la introducció de la tecnologia 3D per primera vegada en una superproducció al mercat convencional (és a dir, no exclusivament per a cinemes IMAX). Cameron ho havia aconseguit novament. Després d'un temps s'ha pogut comprovar com gairebé tots els films que s'han editat després d'Avatar segueixen el mateix patró i s'enfoquen a donar espectacularitat als efectes en tres dimensions. Avatar aconseguí només 3 oscars. Això s'explica per l'argument ecologista que té, que va bastant en contra del pensament americà i per contra, la que n'aconseguí més, En Tierra Hostil, amb un argument que ressalta l'heroïcitat dels soldats, en va guanyar 6. De totes maneres, Avatar es va convertir en la pel·lícula més taquillera de la història, superant Titanic... tot un honor superar-se a un mateix.

En general, es pot considerar que James Cameron és el Déu del cinema, el tot poderós arquitecte que quan decideix actuar, canvia absolutament el panorama per donar un nou camí a seguir. No se sap quin serà el seu proper projecte. S'ha parlat de una segona part d'Avatar, però no hi ha res confirmat. Sigui com sigui, Cameron tindrà el difícil repte de superar-se a si mateix (perquè és ell mateix qui s'ha posat es llistó alt...) per a no defraudar i seguir amb aquesta important missió que és renovar el cinema, evitant l'estancament en fórmules massa simplistes o enfocades a fer caixa. De fet, aquesta és la grandesa de Cameron: fer caixa, sense pensar en fer-ne, només deixant anar una creativitat increïble i privilegiada.

Els salvadors del cinema (I)

Per si algú no el coneix, el seu nom és Quentin Tarantino. Nascut a Knoxville, Tennesse el 1963, Tarantino representa el present i el futur de la indústria cinematogràfica americana. Aquest bon home és el primer dels tres grans directors del cinema actual que volia destacar, ja que són aquells que marquen la pauta a seguir per a què el sèptim art segueixi innovant i no caigui en la cada vegada més arrelada tendència de pensar només en la taquilla. En un panorama on cada vegada importa menys un bon guió, uns personatges definits o una actuació estelar, aquests tres mags del cinema sempre aconsegueixen la recepta perfecta per a que una pel·lícula envaeixi els sentits dels espectadors.

La gran estrena de Quentin Tarantino com a director fou Reservoir Dogs, el 1992. En aquest film ja es podien distingir alguns dels trets fonamentals que més tard definirien gairebé un nou gènere de cinema. Al principi de la pel·lícula, els protagonistes seuen a una taula d'un restaurant parlant del significat de la cançó Like A Virgin de Maddona. La conversa resulta realment interessant i graciosa, però poc després veurem que no té la més mínima rellevància en la història. Ara bé, com després veurem, aquesta petita introducció ens serveix per definir els personatges i sobretot per humanitzar-los. No són només gàngsters, sinó que per damunt de tot són persones. La violència, l'humor negre i alguns recursos estilístics com la música retro o la perspectiva des de dins del maleter d'un cotxe són altres elements que ja apareixen a Reservoir Dogs i que posteriorment es repetiran. En general, la història és simple: una banda de gàngsters que planegen un robatori i els surt malament. Tan senzill. Ara bé, no és el "què" de la història, sinó el "com" l'important en aquesta pel·lícula.

Amb aquesta primera immersió en el món del cinema, Tarantino aconseguí donar-se a conèixer al món del cinema, però seria Pulp Fiction (1994) la peça clau que consagraria el director nord-americà com a visionari del cinema mundial. Es tracta d'una fórmula molt semblant a la de Reservoir Dogs, però amb un joc temporal, uns personatges i uns diàlegs que creen una historia trepidant sense gairebé acció (tenent en compte que hi hauria d'haver trets, persecucions i lluites cada 5 minuts essent una peli de gangsters i mafiosos), que ens atrapa de principi a fi. Cèlebres són la conversa entre Jules i Vincent sobre els massatges als peus, l'escena del bar dels anys 50 entre Mia i Vincent o la cita bíblica de Jules abans de fer la seva feina:

Gran interpretació la de Samuel L. Jackson creant el personatge enigmàtic, reflexiu i a la vegada intrigant Jules. També trobem a Mia (Uma Thurman), la novia del cap de Jules i Vincent Vega (John Travolta), així com a Butch (Bruce Willis), un boxejador que estafa a la màfia i pretén fugir d'ella. Aparentment, tot són històries inconnexes que tenen el seu interès en elles mateixes, però que en cap cas podem pensar com es podrien lligar. Doncs bé, al final de la pel·lícula veurem con totes les històries estaven connectades d'una manera o altra, i el que és encara més sorprenent: és una historia circular, és a dir, comença i acaba al mateix punt. Un film imprescindible.

Després de Pulp Fiction, Tarantino faria Four Rooms (1995) i Jackie Brown (1997), on demostraria la seva capacitat d'autoinvenció sorprenent amb unes històries que divergeixen bastant de les seves primeres creacions. Ara bé, les següents peces que volia destacar són Kill Bill Vol.1 i Vol.2. Tarantino tornarà agafar Uma Thurman i la convertirà en Bellatrix Kiddo, a.k.a. The Bride, a.k.a Black Mamba. Es poden resumir aquestes dues pel·lícules com una història de venjança, una venjança sagnant i violenta on la protagonista té com a principal objectiu matar el seu propi ex-marit, a qui realment estima. A part de l'argument xocant, durant tot el llargmetratge no pensem en cap moment en si el que fa la novia està bé o malament, sinó que gairebé ho justifiquem, ja que és un personatge tan humanitzat, tan proper a nosaltres, que ens identifiquem amb la seva causa i gairebé disfrutem de veure com du a terme la seva venjança. És molt sàdica, però tampoc arriba a causar repulsa. Tarantino aconsegueix buidar èticament la pel·lícula, esborrar qualsevol remordiment i eliminar qualsevol missatge que hi pugui haver implícit. Ara bé, acaba demostrant que l'ésser humà és pervers i sanguinari pel simple fet de que és capaç de crear un entreteniment amb una historia tan escabrosa sense que l'espectador pensi en moralitats.

Finalment, Malditos Bastardos (Inglorious Basterds, 2009). La més recent obra de Tarantino s'ambienta a la Segona Guerra Mundial, però no és un document històric, sinó que crea una fantasia agafant allò que li interessa del que realment va passar, desembocant en un final apoteòsic que sé cert que tots haguéssim desitjat. Els Bastards són un grup de jueus nord-americans que s'infiltren a França per a exterminar nazis. Després s'aniran afegint una sèrie de personatges i històries que s'ajunten en un mateix punt, una mica en la línia de Pulp Fiction, tot i que no tan complex. És una peli entretinguda i sobretot divertida. Una vegada més, tal com ens passava a Kill Bill, aprovem el que fan els protagonistes perquè és el que realment faríem si ens veiéssim alliberats de qualsevol norma moral. Així, Tarantino aconsegueix un aire còmic en la pel·lícula mitjançant l'ironia, l'humor negre o la caricatura, com la de Adolf Hitler. També és impresionant l'actuació de Christoph Waltz com a coronel Hans Landa, creant un personatge que ens posarà dels nervis durant tot el film, amb sang freda, meticulositat i un cert caràcter infantil però a la vegada retorçut. Per alguna cosa li van donar l'Oscar a millor actor de repartiment. Una altra pel·lícula impressionant, digna de ser vista vàries vegades:

En general, no es pot encaixonar l'estil de Tarantino dins un gènere en particular. És un director eclèctic, mesclant acció, comèdia, cine oriental o spaghetti western entre altres, i és precisament aquest fet el que fa que les seves creacions siguin tan aclamades. Quentin Tarantino té un gènere propi que no es pot comparar amb cap altre tipus de cinema. Realment té una ment privilegiada per a l'escriptura de guions (gairebé tots els guions de les pel·lícules que ha dirigit són seus) i una imaginació increïble que tot plegat aconsegueixen treure el màxim profit de les possibilitats que dona una peça fílmica. I el més important de tot: Tarantino ens endinsa en el nostre propi món des d'un punt de vista revolucionari, el que crea al final un nou món en el que ens hi identifiquem.

Espanya campiona del món: Un retrat humà

Dia 11 de Juliol la selecció espanyola es proclamava campiona del món a Sudàfrica, després de superar una primera fase complicada per la derrota davant Suïssa, guanyar a Portugal a octaus, rompre la maledicció de quarts batent Paraguai, arribar per primer cop a la final derrotant una gran Alemanya i superant Holanda per 1-0 a la final. Això significava el triomf d'un equip que havia demostrar de sobres la seva vàlua, practicant un futbol bell i eficaç, i a més també implicava el compliment d'un somni per a molts ciutadans aficionats al futbol. Ara bé, per damunt de la glòria esportiva, el partit de diumenge suposava el triomf d'un grup humà. Hi va haver una sèrie de fets que hem van cridar l'atenció en aquest sentit, deixant de banda allò merament esportiu.

En primer lloc, la imatge del capità Iker Casillas plorant després del partit reflectia el compliment d'un somni a nivell personal, l'explosió d'un sentiment sincer i espontani que ni el fet de que l'observessin milions de persones pogué evitar, ja que en un moment així, res importa per damunt de tastar aquell moment amb tota intensitat. Després, el mateix Casillas protagonitzaria un moment realment bonic. Tot i que aquest moment suposava que programes, revistes i altres mitjans del cor (o no... tal com s'ha vist a diaris esportius com Marca) tindrien un titular de primera, realment es tractava d'un gest afectiu que mostrava la humanitat i la dolçor d'una persona que veiem tan llunyana a nosaltres. És ben normal que vulguis compartir un moment tan especial amb la persona que més t'estimes, no? Una imatge val més que mil paraules, i si és en moviment, encara més:

Un altre fet que em va fer apreciar aquests jugadors va ser veure com Carles Pujol, Xavi Hernández i Gerard Piqué passejaven la senyera per l'estadi. Alguns els pareixerà criticable perquè pot ser interpretat com un gest per renegar de la bandera espanyola i tal... però en la meva opinió, la intenció d'aquests jugadors catalans tan sols era solidaritzar-se amb els milions de catalans que han vist retallat alguns dels drets que els atorgava el nou estatut, després de que el Tribunal Constitucional dictàs sentència. Que tres personatges públics que juguen amb gust per un equip que representa l'estat espanyol tinguin aquest gest, significa molt, ja que envia un missatge neutral, ni separatista ni unitarista, reivindicant un sentiment, el sentiment de sentir-se català.

Finalment, Iniesta. L'home tranquil. Un personatge que prové d'un poble més petit que Capdepera, Fuentealbilla, i que ha aconseguit que el nom del seu lloc d'origen sigui conegut arreu del món. Un tio senzill, humil i agradable, el que també es tradueix en el seu joc. A la pròrroga, ja sabíem que aquell partit es decidiria o als penaltis o per 1-0, i vaig aturar-me a pensar qui es mereixia marcar un gol que marcaria la història del futbol mundial. Ningú millor que Andrés Iniesta. Per què? Doncs perquè suposava el triomf de la humilitat, del treball en equip, de la bondat, és a dir, tot el que Iniesta representa. L'heroi d'Stamford Bridge tornava a aparèixer aquest cop amb una camiseta roja per a materialitzar un triomf esportiu i humà. A més, el gest que va tenir Iniesta amb Dani Jarque, capità de l'espanyol que va morir d'un tràgic atac al cor, demostra el que val realment Iniesta fora dels terrenys de joc.

A vegades tan sols es veuen les coses superficialment i crec que a n'aquest cas era important veure més enllà de l'èxit d'una selecció de futbol, destacant aquests petits fets que magnifiquen la gesta aconseguida ahir, superant les fronteres d'allò esportiu per a situar-se en els valors més humanitaris. Així que enhorabona a la selecció i tots els components, i bé, us deixo amb el gol de Don Andrés, que realment posa la pell de gallina:

Quin sentit té?

Aquest foto tan explícita i esgarrifosa retrata el moment en que el torero Julio Aparicio rep una cornada després de travelar quan feia la seva actuació a la plaça de Las Ventas a Madrid durant la Fira de Sant Isidre. El diagnòstic és bastant fotut: la banya de l'animal li va entrar pel coll i li va sortir per la boca, ocasionant-li una ferida una ferida a la regió submandibular amb una trajectòria ascendent que li penetrà a la cavitat bucal, li travessà la llengua i li arribà al paladar, el que li produí una fractura al maxil·lar superior. En resum, que va acabar fet un cristo. És realment esgarrifant i la primera reacció és de compassió, però si ho penses fredament, què s'esperava? Per fer justícia, no li podia passar altre cosa. Després de torturar a un pobre animal i fer-lo agonitzar cruelment, és lògic que la resposta sigui una bona cornada.

Realment, té algun sentit el toreo? Particularment, em pareix una activitat bàrbara, en la que el públic gaudeix de veure sofriment, sang i violència. Talment com a l'antiga roma quan sortien els gladiadors a lluitar, però ara almenys tenim un poc de respecte a la vida humana tot i que no el tenim per a la vida animal. Ara, el que més gràcia fa és que aquest deplorable "art" és el símbol intocable de la cultura espanyola, tan com per ser inclòs a la bandera i tot. Si entenem que allò que s'elegeix com a símbol representa l'esperit d'un determinat conjunt, això implica que la societat espanyola s'identifica amb els valors que es defensen al toreo? Si es així, és realment preocupant, perquè significa que estem a un país realment inculte... Ara bé, a més de ser un símbol, esdevé una mostra de valentia, masculinitat, honor i casta per a aquells qui hi participen. D'aquesta manera, els que surten per la porta gran són rebuts com a herois. Herois per haver matat un bou amb el major dolor possible...

S'ha generat molt debat entorn a la possibilitat de prohibir les corregudes de toros i quan s'ha fet efectiu, com a Catalunya, hi ha hagut grans protestes dient que intentaven eliminar una part important de la cultura espanyola. Cert, s'elimina una part de la cultura, però hi ha festes de pobles on es tira una cabra de dalt d'un campanar i dubto que això tingui molt de cultural. Així, que amb els toros, podem aplicar el mateix criteri. Realment és necessari mantenir un espectacle tan lamentable?

Per tant, si a aquest homenet li claven una cornada a sa mandíbula, crec que no té motius per queixar-se, perquè sabia el que feia i a què s'exposava. Així que de la compassió inicial, en queda ben poca. També cal dir que es seu estat actualment és estable i no corre perill de mort. Ja hi tornarà.

En Tierra Hostil: Com fer la guerra neutral

The Hurt Locker (títol original) va ser guardonada amb 6 oscars (millor pel·lícula, direcció, guió, mescla de so, muntatge de so i muntatge) a la cerimònia d'aquest any, per davant de l'altra gran favorita Avatar, que n'obtingué 3 (fotografia, direcció artística i efectes visuals). A simple vista, una pel·lícula bèl·lica dirigida per Kathryn Bigelow triomfava damunt una pel·lícula d'aventures de James Cameron, i realment no hi ha res a objectar ja que Avatar llevat de l'aspecte gràfic i l'èpica té molt que desitjar, mentre que En Tierra Hostil és una pel·lícula que la veritat és que està molt ben aconseguida. Ara bé, més enllà dels mèrits cinematogràfics, podem trobar un missatge subjacent que vaig descobrir gràcies a un article del filòsof i autor eslovac Slavoj Zizek.

El triomf de The Hurt Locker era realment estrany, ja que significava el triomf d'una pel·lícula d'escàs ressò mediàtic feta amb mètodes que escapen de l'espectacularitat hollywoodiense per damunt de la pel·lícula més taquillera de la història que respon als patrons de l'acadèmia. El perquè de tot plegat és més evident del que pareix. El missatge que donava Avatar era clarament antimilitarista i anti industrialització desmesurada, inclús amb connotacions ecologistes. No són precisament els valors imperants a la societat estadounidense. En canvi, la pel·lícula de Kathryn Bigelow, en paraules de Zizek "presenta a l'Exèrcit nord-americà d'una manera plenament d'acord amb la seva propia imatge pública en el nostre temps de intervencions humanitàries i de pacifisme militarista". Així, donant aquests oscars a The Hurt Locker s'evitaven donar suport a una pel·lícula com Avatar, que mostra uns ideals ferms, i a més s'enaltia el sentiment americà. D'acord, ja s'entén tot.

En Tierra Hostil aconsegueix aquest efecte agafant un estil documental i aparentment objectiu. És a dir, el film fa referència en cap moment al motiu real pel qual l'exèrcit dels EE.UU. és a Irak. I què es mostra a la peli doncs? Senzillament el relat en capítols (em fa molt gràcia que l'oscar al millor guió sigui per una peli contada en dies inconnexos) de l'arriscada vida d'una brigada d'artificiers, volent retratar el drama humà que pateixen. És el que Zizek anomena "la humanització del soldat". Aquesta humanització del soldat pretén deslligar la guerra de les seves conseqüències a nivell moral i polític.

Tot el que es plantejava a aquest article, que per cert també criticava dues pel·lícules més per usar la mateixa tècnica, em va fer pensar. Es pot retratar una guerra des d'un punt de vista neutral? El que fa The Hurt Locker no és mantenir-se en la neutralitat, sinó defensar aquesta visió gairebé idealitzada que tenen els americans del seu exèrcit. Ells no fan la guerra, fan projectes de pau. Bastant ironic, igual que el premi Nobel de la pau sigui pel president d'un dels estats més bel·licistes del món. No es pot fer veure que una guerra és neutral, perquè entrar en guerra ja suposa un posicionament. Sempre hi ha interessos pel mig. Dubto que si a Irak no hi hagués el petroli que hi ha els americans s'haguessin molestat en declarar la guerra a Sadam Hussein. Donant el missatge que dóna En Tierra Hostil l'únic que s'aconsegueix és justificar la guerra, fent veure que si un país té soldats a un altre per alguna cosa serà, tot i que ningú ens ho hagi aclarit. Tal com diu Zizek "la ideologia hi és més que mai: estem allà amb els nostres nois, identificant-nos amb ells". És cert que els soldats sofreixen dia a dia i mereixen ser respectats, però això no implica que això pugui servir de cortina de fum per a ocultar els objectius polítics i les implicacions morals que té una guerra, ja que precisament són els factors que han portat a aquests soldats a viure en la situació que viuen.

Crec que és important adonar-nos d'aquestes coses, perquè sinó és fàcil deixar-se convèncer per una pel·lícula com aquesta i caure en l'error de no veure el que hi ha més enllà. Si voleu veure En Tierra Hostil com a pel·lícula en si, la veritat és que és recomanable, però el missatge que transmet és realment deplorable i salta a la vista quan veus la pel·lícula.

Per tant, no podem fer veure que una guerra no és res més que una guerra sense política ni ètica, i qui vulgui demostrar el contrari l'únic que aconsegueix és encobrir aquests factors. Un retrat del que realment és una guerra es veu a Fahrenheit 9/11 de Michael Moore, una pel·lícula documental molt interessant que crec que es mereix una entrada a part.