Fa uns dies vaig escoltar "Smells Like Teen Spirit" de Nirvana, després de mesos sense sentir aquella senzilla però magnífica intro de la guitarra d'en Kurt Cobain. A partir d'això, em vaig demanar que devia estar fent en Dave Grohl, exbatería del grup de grunge de Seattle. Sabia que havia format els Foo Fighters després de la mort d'en Cobain, abandonant les baquetes pels micros i les pues, així que vaig usar la magnífica eina que és YouTube i vaig cercar alguna cançó. La primera que vaig trobar va ser "Breakout", que ja havia escoltat a la pel·lícula Yo, Yo Mismo e Irene. Us poso aquí el vídeo:
La veritat és que la cançó esta bé, sobretot la intro, però em va deixar un regust a imitació de grunge camuflada en rock universitari que no em va acabar de convèncer. Bé, com que un grup no es coneix amb una cançó vaig cercar una altre cançó. La següent de la llista era "The Pretender":
Basta que escolteu els primers segons de cada cançó i crec que s'aprecia perfectament el canvi. Entre cançó i cançó han passat gairebé 10 anys, però igualment el contrast és increïblement gran. Vaig haver de comprovar que el tio que havia penjat el segon vídeo no s'havia equivocat, perquè entre que en Dave Grohl està irreconeixible amb tant de pèl a la cara i que no pareix el mateix grup, vaig dubtar seriosament. Dies després escoltaria el Greatest Hits que havien tret no fa gaire i definitivament vaig trobar el tret més característic d'aquest grup: la por a la repetició. No hi ha ni una sola cançó que soni com una altra, el que és veritablement difícil de trobar avui en dia. Així, "Best of you" no té res a veure amb "This Is A Call", com "Long Road To Ruin" divergeix absolutament de "Times Like These". Recomanables totes elles.
A part de que em pareixin un bon grup, em va cridar l'atenció aquest fet de la divergència entre cançons per la dificultat real que representa fer una producció heterogènia però que a la vegada respongui a una mateixa essència. Si hagués de destacar aquesta essència, aquest eix vertebrador dels Foo Fighters seria la inconfusible veu d'en Dave i la rítmica de les guitarres.
