Hi ha res més universal? És el llenguatge definitiu. Les matemàtiques són més universals i tenen el do de la perdurabilitat i l'estabilitat, però precisament la dinàmica de la música és el que l'enriqueix. No hi ha cançó igual, però el més important és que no hi ha interpretació igual. Cada reacció és diferent. I el millor és que hi ha cançons per a tot, des de riure fins a plorar, des de relaxar-te fins a despertar-te... la música tot ho abraça. Les grans pel·lícules de cinema tenen una banda sonora al darrera que fa més gran l'efecte de les imatges i probablement, si no hi hagués música, no hi hauria sentiment.
Hi ha gent que associa cançons a moments determinats. Cada vegada que escoltes aquella cançó en qüestió, et venen al cap imatges de tot el que va passar. La música ha quedat adherida a la memòria com l'embelliment dels records. Hi ha gent que du més enllà la sinestèsia i lliga les olors amb la música. Un perfum dolç va amb la melodia més dolça. Hi ha gent que sempre té una cançó al cap. L'estat d'ànim es crea la seva pròpia soundtrack per al dia a dia. Hi ha gent que associa una cançó a una persona. La relació que es té amb algú pot ser inspiradora d'una sèrie de notes determinades. Inquietant tot plegat, no?
A algunes persones ens afecta més. El meu cas potser és una mica malaltís. Visc la música a totes hores, sobretot cantant. L'iPod treu fum. Sort que li agrada la canya, perquè sinó m'hagués presentat la dimissió fa temps. És com un equilibrant anímic. Proporciona la dosi energètica necessària per a un moment determinat. Energia. Aquest és el concepte. Una fluctuació d'energies des de la simple sonoritat electrònica cap a un nivell espiritual absolut. Tancar els ulls i deixar que la melodia t'absorbeixi en un món de fantasia. Poc importa el que digui la lletra. La melodia ho és tot. Sona una mica a meditació transcendental, però ho experimento dia a dia.
Agafar una guitarra i posar-te a tocar. Aquell moment tan... inexplicable. És una tonteria. Són sis cordes, una pua i un tio que l'aguanta. Però sorgeix la màgia. Igual passa amb un piano. O amb qualsevol instrument. La qüestió és establir un vincle, una connexió personal i intransferible que tu tens amb el teu instrument. Per això és tan important triar l'instrument. Fent una analogia friki, és com quan els mags de Harry Potter elegeixen la vareta: el mag no elegeix la vareta, la vareta elegeix el mag. Pots no ser un virtuós del teu instrument, però si sents la música i la deixes fluir, sortiran les notes. És l'exemple d'en Kurt Cobain, un tio amb tècnica nul·la que agafava una guitarra i tocava. Senzillament tocava.
De fet, les millors cançons surten espontàniament. Res de posar-se a pensar en quin és la millor combinació, tocar i crear al mateix temps, sense pensar. Personalment, les millors cançons que he composat fins el moment, han estat en un estat de somnolència parcial i relax mental. Altres prefereixen pensar que el millor moment per composar és quan estàs com a mínim alcoholitzat. Suposo que és veritat, no ho he provat, però té la seva lògica. Desinhibir-se de qualsevol pensament i reduir-te a l'interior personal per a què sorgeixi el que hagi de sorgir. La música no és mental, és sentiment. Quan comparteixes aquest sentiment amb altres persones i tots junts creeu música, és quan entres en un món apart. Tot es redueix al vincle de cadascú amb el seu instrument i al vincle que s'estableix entre cada un. No hi ha res millor que tocar bé una cançó amb les persones amb qui connectes. La música uneix...
De totes formes, el més impressionant de tot és la il·lògica de la música. No hi ha explicació per a res. El solo de guitarra de Keep The Faith m'agrada perquè sí. La intro de Let It Die m'agrada perquè sí. L'estribillo de Nightmare m'agrada perquè sí. Tot és perquè sí. Per molt que ens expliquin els avantatges d'una cançó determinada, ens posarà la pell de gallina la que ens arribi de veritat. El mateix passa amb els estils. Perquè m'encanta el rock? Ni idea.. i sé que molts cops és renou, però aquell renou m'arriba, em fa sentir alguna cosa. Suposo que aquesta és la idea, sentir alguna cosa quan escoltes música. Però no ho podem controlar. Escapa al nostre control i això és meravellós. Deixar-se endur.
Me n'he adonat que m'encanta escriure sobre música mentre escolto música. És metamusical...
