El Síndrome Blackberry

La Blackberry. Tan estimada pels fills i tan odiada pels pares. Per no parlar de professors. Aquest bunic aparatet s'ha convertit en el company inseparable de milions de persones, sobretot fèmines amants de Stradivarius, Bershka i la música Pop. El concepte d'smartphone no només engloba un avenç tecnològic, sinó una revolució social. Internet és l'exèrcit, Facebook, la bandera. Si a la conjunció de la mobilitat que proporciona un mòbil a nivell físic i la finestra de possibilitats que obre Internet, se li suma la conexió interactiva entre amistats que ofereix la xarxa social més popular del món, el resultat és devastador. Devastador en un sentit positiu o negatiu, depèn de cadascú.

Independentment, cada element té unes capacitats comunicatives determinades que el fan especial. Pel que fa al telèfon mòbil, fa només 20 anys era impensable poder parlar a qualsevol lloc amb qualsevol persona. El telèfon tenia un caràcter clarament domèstic i necessari, és a dir, no existia el trucar per oci o les llargues converses que ara es produeixen. Realment, l'únic motiu pel que sobreviu el telèfon fix és perquè és més barat i permet estar parlant més temps per menys diners. Així doncs, el mòbil suposava la primera connexió interactiva i lliure amb la resta del món. Després, Internet suposaria no només un canal d'expressió lliure (almenys teòricament), sinó una valuosa font d'informació i en conseqüència, un lloc d'intercanvi d'aquesta. Però Internet en si és un espai impersonal, d'avatars i pseudònims que amaguen la nostra identitat real a la resta de la comunitat. Aquest anonimat té la seva raó de ser en els perills que suposa difondre informació sobre un mateix a un ciberespai accessible per tothom. Facebook va solucionar i va empitjorar a la vegada aquesta situació. La xarxa social de Mark Zuckerberg va aconseguir proporcionar un espai on-line en el qual es podia tenir una identitat pròpia i definida, sense renunciar (teòricament, molt teòricament) a la teva privacitat. Deixant de banda les perversions de Facebook, qualsevol persona ja podia tenia una part de la seva vida ficada a Internet.

Molt bé, així, fa uns anys ja disposàvem d'un mitjà de comunicació a temps real sense fronteres geogràfiques, un canal d'informació gairebé infinit i una zona d'esplai particular i personal a Internet. Era tan senzill com ajuntar-los. D'aquesta manera, s'evitava la necessitat d'accedir a un ordinador per tenir una connexió. Abans, desenvolupar una activitat personal a Internet era cosa d'un moment determinat, d'un espai de temps que tu dedicaves gairebé íntegrament a aquesta activitat en qüestió. La Blackberry (i per extensió tots els mitjans que ara fan gairebé el mateix) suposa una atemporalitat de la connectivitat a la xarxa. Per exagerar, cada persona pot disposar del seu Matrix (suposaré que tothom ha vist Matrix...) particular a petita escala, en temps real, mentre fa altres coses de la seva vida quotidiana.

Tot plegat provoca una evasió a vegades tan útil com inconvenient. En tenir un mitjà de distracció tan petit i tan il·limitat com un smartphone, és difícil no caure en la temptació de anar a veure què passa a la resta del món, malgrat només faci 2 minuts que no en sabem res. El que comença com una possibilitat pot acabar en una necessitat. Molta gent se sent incomunicada, aïllada en no tenir aquest mitjà d'evasió que li permet trucar per establir un contacte més directe i per sort més personal. Utilitat o corrupció? Tot depèn de cada persona. Dependre a totes hores del que passi a un ciberespai que realment s'allunya del que és la vida formal no és massa recomanable. Hi ha casos d'autèntica obsessió, que no només causen la crispació de pares i docents, sinó dels mateixos amics que estan al costat d'aquesta persona mentre està més preocupat pel que passa a la xarxa que no per la conversa. Evidentment, avui en dia qualsevol persona jove o de mitjana edat depèn en un alt grau de les possibilitats que ofereix Internet i la telefonia mòbil, però d'una manera més utilitarista i per oci, no per necessitat excessiva. L'actuació d'aquestes persones que depenen de la connexió al món virtual és gairebé gratuïta, de fer-ho perquè sí, sense cap objectiu real.

Potser s'ha desenvolupat una malaltia. No només a causa de la Blackberry, sinó de qualsevol smartphone, però suposo que la Blackberry és el paradigma. La més popular i la més chic. Metges del món, proposo que el nom sigui el Síndrome Blackberry.

Els salvadors del cinema (Epíleg)

Perquè aquests tres? Suposo que per una qüestió de preferència personal per uns gèneres determinats, però els tres tenen en comú el factor revolucionari, la genialitat que mou el món amb una petita espurna. Aconsegueixen fer d'una idea un enorme projecte que fa canviar la visió del món. Tot plegat per fer que el cinema segueixi essent un art i no un negoci. Que sigui la innovació i no els diners el que es busqui en crear una pel·lícula.

Evidentment, hi ha altres directors probablement més influents, taquillers o amb més reconeixement, però aquest factor de canvi i diferència, potser frikisme, que tenen aquests Tarantino, Cameron i Nolan. També vull destacar grans directors com Clint Eastwood, Martin Scorsese, Peter Jackson o David Fincher i finalment, proposar diverses pel·lícules recomanables a part de les ja esmentades. Per si un dia us avorriu a casa i no sabeu què mirar:

-El Caso Bourne (i per extensió El Mito Bourne i El Ultimátum de Bourne)

-Seven

-El Club de la Lucha

-El Pianista

-La Red Social

-Up

-Wall-E

-Toy Story (1, 2 i sobretot 3)

-Celda 211

-Cadena Perpetua

-Brokeback Mountain

-Juno

-American History X

-Apocalypse Now (són 3 hores, és una mica lenta i no s'entén a la primera... és a dir, no apta para mentes dormidas)

-Cars

-Minority Report

-Up in the Air

-Yo, Yo Mismo e Irene

-Posdata: Te Quiero

-Forest Gump

-Salvar al Soldado Ryan

-En Tierra Hostil

... i no se me n'acudeixen més en aquest moment, ja n'afegiré més si un dia m'avorreixo. Finalment, tres pel·lícules documentals molt interessants de Michael Moore:

-Capitalismo, una historia de amor

-Fahrenheit 9/11

-Bowling For Columbine

Ale, llarga vida a les palomitas!

Els salvadors del cinema (III)

Christopher Nolan pensant. Un moment rellevant, perquè tot el que surt de la prodigiosa ment d'aquest estratega, arquitecte mental, incansable innovador i en resum, un director i guionista genial, és digne d'admirar. Per a Nolan, el cinema no és un senzill entreteniment. L'espectador no ha de tenir un paper passiu davant la pantalla. L'espectador ha de lligar els elements de la pel·lícula a la seva ment i ha de rebre missatges determinats que faran que una vegada acabat el film, es quedi assegut a la butaca, reflexionant sobre el què ha vist. El seu cinema és somni i fantasia, però també és realitat i filosofia. El cinema com a puzzle i com a missatge reflexiu.

Memento (2000) ja mostra el gust de Nolan per explorar els laberints de la ment, mentre que Batman Begins (2005) suposaria la seva consolidació davant un públic més comercial. Crear una història de l'home ratpenat que satisfés un públic cansat de veure pel·lícules de superherois buides de contingut, amb nul·la capacitat de sorpresa i amb una simplicitat soporífera, era certament un repte d'altura. Nolan l'aconseguí. El fet de poder jugar amb les motivacions que varen dur a Bruce Wayne (Christian Bale) a convertir-se en Batman, va possibilitar la creació d'una història sorprenent. Sorprenent sobretot per la veracitat de tot plegat. Hi ha una sensació de lògica i una identificació amb el que el personatge du a terme en funció del que li ha passat i el que pensa, que fa arribar a pensar que perquè no, es podria produir una història així en la vida real.

Evidentment, hem d'acceptar les regles del joc de la ficció que ens proposa, però és cabdal la introducció d'un concepte en certa manera filosòfic, per a assimilar la història amb una implicació elevada. Aquest concepte és la por. No ens hi fixem gaire en la nostra vida quotidiana, però és immanent a gairebé tot. Tenim por a perdre un ésser estimat, tenim por a que ens passi alguna cosa, tenim por a fer-nos mal, a sentir-nos sols... En menor o major mesura, la por guia les accions de l'ésser humà. És això el que Batman Begins transmet. I això ja és una gesta, que una pel·lícula (i més en els temps que corren respecte al cinema) transmeti alguna cosa. Tot plegat ve donat pel fet que Bruce Wayne adopta l'aparença d'un rat-penat perquè de fet els hi té por, creant una paradoxa interessant, i fent que el l'espanta-ocells (el dolent de la peli, vaja...) tingui la por com a principal arma mitjançant l'ús una potent droga.

La pel·lícula va ser molt ben rebuda per crítica i públic, que posava les seves esperances en la nova pel·lícula amb el Joker com a malvat, tal com deixa entreveure el final de Batman Begins. El Joker, l'etern enemic de Batman. Només per la seva presència, la peli havia de valer la pena. Les expectatives eren enormes i lluny de deixar-se endur per la pressió, Nolan aconseguí la gran pel·lícula que és The Dark Knight (El Caballero Oscuro). A més de l'èxit de taquilla (és el tercer film més vist de la història), un guió brillant i la espectacular actuació de Heath Ledger com a Joker (que es mereix un post a part), deixaven l'espectador sembrat a la butaca fins i tot després de la pel·lícula. Sí, la segona part de Batman també fa pensar. Et remou per dintre i et convida a menjar-te el cap en dissertacions filosòfiques sobre la vida quotidiana, que realment no duen enlloc. Però ja ho has fet.

El paper que juga la por a l'anterior pel·lícula el fa en aquesta el caos. El Joker defineix perfectament aquesta idea en la frase "sóc un agent del caos". El que representa aquest personatge és la destrucció, la il·lògica, el desordre, el cinisme, el descontrol. Tot allò que inconscientment rebutgem perquè sempre, i no hi ha excepcions, busquem un ordre. Pot tenir un aspecte de desordre en sí mateix, però dins la lògica de cada persona, existeix aquest ordre, uns esquemes determinats que es predissenyen per afrontar el món i la vida d'una manera determinada. Quan ens rompen aquests esquemes, quan no tenim un punt de referència, és quan sorgeix el pànic i s'apodera de nosaltres. Al llarg de tota la pel·lícula, el Joker fa això, jugar a viure aleatòriament, per impuls i sense maquinar res. Per tant, més filosofia, però això sí, amb una bona dosi d'acció i un argument increïble que deixa l'espectador amb la mirada fixa a la pantalla. Ara faltarà veure com acaba la trilogia de Batman, que té data d'estrena el 2013... esperem que els maias s'equivoquin amb la fi del món el 2012.

The Dark Knight ja l'havia consolidat. Ja era considerat un gran de Hollywood. Ara bé, sorgia un problema d'expectativa: què més podia fer? com podia sorprendre més enllà de la magnífica història de Batman? És com un grup musical que treu un gran CD, tothom pensa que allò és el paradigma insuperable i que tot el que vengui després serà un complement. Una vegada més, tothom s'equivocava. Les maquinacions enrevessades de Nolan es duen a l'extrem a Inception (Origen), que es pot considerar la seva obra magna.

Inception explica la història de Dom Cobb (Leonardo DiCaprio), un lladre de pensaments que s'introdueix a la ment de les seves víctimes mitjançant els somnis i a qui li encarreguen el treball més complicat de la seva vida. Dit així sona desconcertant i realment ho és, però res comparat amb el que t'espera quan veus la pel·lícula. Tot un seguit de jocs mentals, subnivells argumentals i tot un univers oníric que ens transporten a un estat de ficció que requereix una especial atenció. És una peli on no pots anar a pixar perquè si perds un segon ja no entens la resta. Una obra mestra. Un film dels que fan història. Molts argumenten que té moltes referències a pel·lícules anteriors, sobretot a Matrix, però quina obra del cinema actual no en té? I la originalitat i complexitat del guió la fan una ferma candidata als Oscars. Si La Red Social no li impedeix... De fet, crec que els Globus d'Or no han estat justos amb Origen. Ni un sol premi? D'acord, no és per donar-li 11 Oscars, però millor guió i millor muntatge, almenys. Bueno, ja veurem que tal els BAFTA i després els grans Oscars. Val la pena, de veritat. No tornareu a somiar igual després d'aquesta peli. I sinó, aneu-hi almenys per n'Ellen Page, que és una gran actriu (a part de que és moníssima...). Bueno, aquí us deixo un tràiler:

Per acabar, volia destacar un parell d'elements comuns que defineixen l'estil de Nolan i la seva grandesa. En primer lloc, les dues pel·lícules de Batman tenen en comú un tema subjacent: la justícia. Totes les accions i reflexions que duen a terme els personatges tenen com a objectiu arribar al que és just segons les diferents nocions que cadascú consideri. D'altra banda, cada paraula del guió servirà per construir aquest transfons filosòfic tan important, pel que cada frase introdueix conceptes que després ens serviran per resoldre un trencaclosques gegant que s'ha iniciat als primers compassos de la pel·lícula. Després, Nolan sempre té a mà una nòmina d'actors fantàstics als qual sap encaixar perfectament en uns personatges molt ben definits i vius. De fet, no varia massa d'actors. Christian Bale, Michael Caine, Cillian Murphy... apareixen en moltes de les seves pel·lícules. Finalment, l'element més prodigiós del seu cinema per a mi és tot el sentit de veracitat que impregna cada imatge. Tota la història sembla que podria passar si canviéssim alguns paràmetres de la nostra realitat quotidiana. I això ens apassiona. Pensar en un món diferent i més atractiu amb l'esperança de que sigui possible ens fa somiar ingènuament. Això és el que és el cinema de Nolan. Així és com hauria de ser el cinema. El cinema com a somni:

"La vida es sueño, y los sueños, sueños son" - Pedro Calderón de la Barca