Apocalipsi econòmic. Els informatius van plens de la psicosi mundial per la possibilitat de recessió. Analitzem-ho amb calma. Possibilitat implica que no és segur. Recessió no implica fallida, implica que no hi ha un balanç positiu. Per tant, això és com la Grip A, hi ha un pànic generalitzat a causa d'unes informacions no del tot fiables i unes variables imprevisibles. Heus aquí el gran problema del capitalisme: basar-se en possibilitats.
La base teòrica d'Adam Smith explicant com la iniciativa individual era la clau de l'economia va ser revolucionària i efectivament, va canviar la història, en un principi cap a la millora i l'avanç. Els problemes varen venir després. La promesa americana de la riquesa infinita, del non-stop business, és la gran quimera del món econòmic. La mentalitat que ha arrelat a les societats desenvolupades és que el creixement serà perpetu i que, a més, el percentatge de creixement augmentarà progressivament. Per tant, tot allò que sigui una desacceleració, una recessió, un creixement menor al trimestre anterior o algun altre d'aquests conceptes tan de moda serà vist negativament. Error. Els diners tenen un límit.
Com tot en aquesta vida, els extrems no són bons. No existeix economia capaç de suportar 10, 20, 30 o 50 milions d'individus en constant consumisme. Ni tan sols els imparables Estats Units dels feliços anys vint. Sembla un disbarat, però sense adonar-nos és la principal pretensió de qualsevol gran empresa. Ens envien missatges advertint-nos que si no consumim com si estéssim posseïts per l'esperit de l'oncle Gilito la nostra vida serà una merda. Missatges subliminals, però missatges. Per què no hi ha cap crida a l'estalvi? O més bé, per què no hi ha una crida a l'equilibri? Que cadascú gasti proporcionalment al que guanya i deixi reserves per al seu creixement particular. Però no. Per favor, seria anar en contra del totpoderós sistema que tantes alegries ens ha de donar. Alegries i penes es varen oblidar de dir-nos. No podien incloure un element negatiu en el seu perfecte pla de riquesa mundial. I quan dic mundial dic dels 20 o 30 països que tenim la sort (i la poca vergonya) de viure en bones condicions mentre a Etiòpia es moren de fam.
Amb tot això, el que aconseguim és que bancs i polítics (al cap i a la fi no hi ha tanta diferència, els dos busquen el mateix) juguin la seva timba particular amb més farols que póquers. Per què no es posen sobre la taula valors reals i no projeccions, esperances o fal·làcies? La resposta és ben evident: els rics no serien rics. Fer una fortuna honradament és molt, molt difícil. En la majoria dels casos, algú enganya a algú altre. A nivell individual passa, però a gran escala, els bancs enganyen els ciutadans ignorants que s'endeuten en base al creixement promès. En resum, si el capitalisme no es basés en la ficció econòmica, no podrien existir les grans riqueses. I això no interessa a cap poderós.
El sistema capitalista actual és anar en una bicicleta sense frens en una pendent vertiginosa: mola molt quan estàs en moviment, però l'hòstia quan t'atures és monumental. En algun moment, fa uns 4 anys, ens varem aproximar al final de la pendent i ens varem estampar contra un mur. El mur de la nostra realitat econòmica. Adéu Audi A5 amb 1953 prestacions de luxe, adéu tele de 57 polzades, adéu vacances a Marina d'Or. Ah, i per no parlar de l'adéu a l'educació de qualitat, als serveis socials i a les ajudes als més necessitats. Això és el primer que retallen, perquè tocar les fortunes dels peixos grossos va en contra dels seus hipòcrites principis. Estic parlant dels polítics d'aquest país en particular, però també dels de la resta del món. I suposadament l'arribada del PSOE ens havia de fer tenir un estat del benestar assegurat i Karl Marx s'havia d'aixecar de la tomba per a felicitar el Zapatero per ser el salvador del socialisme a Europa. Bé, doncs veient la situació actual Karl Marx s'aixecaria de la tomba i es fotria un tret al cap per no veure res més.
Finalment, és interessant veure com a la mínima que critiques el funcionament de les coses, surten exèrcits d'exaltats proclamant als quatre vents que ets un comunista, un rojo (aquesta qualificatiu que els d'Intereconomía empren a tort i dret), un antisistema, un perroflauta (gosflauta en català, flutedog en anglès), un revolucionari... i mil i una bajanades més. Per sort o per desgràcia no tinc tanta influència mediàtica per a despertar la ira de la societat espanyola més conservadora. Seria interessant. Com que convé riure una mica amb tot això, el genial vídeo Españistán d'Aleix Saló, que explica tot això molt millor que jo.
