Quin sentit té?

Aquest foto tan explícita i esgarrifosa retrata el moment en que el torero Julio Aparicio rep una cornada després de travelar quan feia la seva actuació a la plaça de Las Ventas a Madrid durant la Fira de Sant Isidre. El diagnòstic és bastant fotut: la banya de l'animal li va entrar pel coll i li va sortir per la boca, ocasionant-li una ferida una ferida a la regió submandibular amb una trajectòria ascendent que li penetrà a la cavitat bucal, li travessà la llengua i li arribà al paladar, el que li produí una fractura al maxil·lar superior. En resum, que va acabar fet un cristo. És realment esgarrifant i la primera reacció és de compassió, però si ho penses fredament, què s'esperava? Per fer justícia, no li podia passar altre cosa. Després de torturar a un pobre animal i fer-lo agonitzar cruelment, és lògic que la resposta sigui una bona cornada.

Realment, té algun sentit el toreo? Particularment, em pareix una activitat bàrbara, en la que el públic gaudeix de veure sofriment, sang i violència. Talment com a l'antiga roma quan sortien els gladiadors a lluitar, però ara almenys tenim un poc de respecte a la vida humana tot i que no el tenim per a la vida animal. Ara, el que més gràcia fa és que aquest deplorable "art" és el símbol intocable de la cultura espanyola, tan com per ser inclòs a la bandera i tot. Si entenem que allò que s'elegeix com a símbol representa l'esperit d'un determinat conjunt, això implica que la societat espanyola s'identifica amb els valors que es defensen al toreo? Si es així, és realment preocupant, perquè significa que estem a un país realment inculte... Ara bé, a més de ser un símbol, esdevé una mostra de valentia, masculinitat, honor i casta per a aquells qui hi participen. D'aquesta manera, els que surten per la porta gran són rebuts com a herois. Herois per haver matat un bou amb el major dolor possible...

S'ha generat molt debat entorn a la possibilitat de prohibir les corregudes de toros i quan s'ha fet efectiu, com a Catalunya, hi ha hagut grans protestes dient que intentaven eliminar una part important de la cultura espanyola. Cert, s'elimina una part de la cultura, però hi ha festes de pobles on es tira una cabra de dalt d'un campanar i dubto que això tingui molt de cultural. Així, que amb els toros, podem aplicar el mateix criteri. Realment és necessari mantenir un espectacle tan lamentable?

Per tant, si a aquest homenet li claven una cornada a sa mandíbula, crec que no té motius per queixar-se, perquè sabia el que feia i a què s'exposava. Així que de la compassió inicial, en queda ben poca. També cal dir que es seu estat actualment és estable i no corre perill de mort. Ja hi tornarà.

En Tierra Hostil: Com fer la guerra neutral

The Hurt Locker (títol original) va ser guardonada amb 6 oscars (millor pel·lícula, direcció, guió, mescla de so, muntatge de so i muntatge) a la cerimònia d'aquest any, per davant de l'altra gran favorita Avatar, que n'obtingué 3 (fotografia, direcció artística i efectes visuals). A simple vista, una pel·lícula bèl·lica dirigida per Kathryn Bigelow triomfava damunt una pel·lícula d'aventures de James Cameron, i realment no hi ha res a objectar ja que Avatar llevat de l'aspecte gràfic i l'èpica té molt que desitjar, mentre que En Tierra Hostil és una pel·lícula que la veritat és que està molt ben aconseguida. Ara bé, més enllà dels mèrits cinematogràfics, podem trobar un missatge subjacent que vaig descobrir gràcies a un article del filòsof i autor eslovac Slavoj Zizek.

El triomf de The Hurt Locker era realment estrany, ja que significava el triomf d'una pel·lícula d'escàs ressò mediàtic feta amb mètodes que escapen de l'espectacularitat hollywoodiense per damunt de la pel·lícula més taquillera de la història que respon als patrons de l'acadèmia. El perquè de tot plegat és més evident del que pareix. El missatge que donava Avatar era clarament antimilitarista i anti industrialització desmesurada, inclús amb connotacions ecologistes. No són precisament els valors imperants a la societat estadounidense. En canvi, la pel·lícula de Kathryn Bigelow, en paraules de Zizek "presenta a l'Exèrcit nord-americà d'una manera plenament d'acord amb la seva propia imatge pública en el nostre temps de intervencions humanitàries i de pacifisme militarista". Així, donant aquests oscars a The Hurt Locker s'evitaven donar suport a una pel·lícula com Avatar, que mostra uns ideals ferms, i a més s'enaltia el sentiment americà. D'acord, ja s'entén tot.

En Tierra Hostil aconsegueix aquest efecte agafant un estil documental i aparentment objectiu. És a dir, el film fa referència en cap moment al motiu real pel qual l'exèrcit dels EE.UU. és a Irak. I què es mostra a la peli doncs? Senzillament el relat en capítols (em fa molt gràcia que l'oscar al millor guió sigui per una peli contada en dies inconnexos) de l'arriscada vida d'una brigada d'artificiers, volent retratar el drama humà que pateixen. És el que Zizek anomena "la humanització del soldat". Aquesta humanització del soldat pretén deslligar la guerra de les seves conseqüències a nivell moral i polític.

Tot el que es plantejava a aquest article, que per cert també criticava dues pel·lícules més per usar la mateixa tècnica, em va fer pensar. Es pot retratar una guerra des d'un punt de vista neutral? El que fa The Hurt Locker no és mantenir-se en la neutralitat, sinó defensar aquesta visió gairebé idealitzada que tenen els americans del seu exèrcit. Ells no fan la guerra, fan projectes de pau. Bastant ironic, igual que el premi Nobel de la pau sigui pel president d'un dels estats més bel·licistes del món. No es pot fer veure que una guerra és neutral, perquè entrar en guerra ja suposa un posicionament. Sempre hi ha interessos pel mig. Dubto que si a Irak no hi hagués el petroli que hi ha els americans s'haguessin molestat en declarar la guerra a Sadam Hussein. Donant el missatge que dóna En Tierra Hostil l'únic que s'aconsegueix és justificar la guerra, fent veure que si un país té soldats a un altre per alguna cosa serà, tot i que ningú ens ho hagi aclarit. Tal com diu Zizek "la ideologia hi és més que mai: estem allà amb els nostres nois, identificant-nos amb ells". És cert que els soldats sofreixen dia a dia i mereixen ser respectats, però això no implica que això pugui servir de cortina de fum per a ocultar els objectius polítics i les implicacions morals que té una guerra, ja que precisament són els factors que han portat a aquests soldats a viure en la situació que viuen.

Crec que és important adonar-nos d'aquestes coses, perquè sinó és fàcil deixar-se convèncer per una pel·lícula com aquesta i caure en l'error de no veure el que hi ha més enllà. Si voleu veure En Tierra Hostil com a pel·lícula en si, la veritat és que és recomanable, però el missatge que transmet és realment deplorable i salta a la vista quan veus la pel·lícula.

Per tant, no podem fer veure que una guerra no és res més que una guerra sense política ni ètica, i qui vulgui demostrar el contrari l'únic que aconsegueix és encobrir aquests factors. Un retrat del que realment és una guerra es veu a Fahrenheit 9/11 de Michael Moore, una pel·lícula documental molt interessant que crec que es mereix una entrada a part.

ReLax

Així és com es titulava el primer disc de Lax 'n' Busto amb el seu nou cantant, i no podia ser més encertat, ja que s'obria una nova etapa que deixava enrere l'esgotament i la suavitat del Morfina i del CD en directe Amb Tu, on es perdia l'essència rock del grup.

En Pemi Fortuny deixava la banda el 2006 per a realitzar projectes humanitaris a Sierra Leona. No se sap molt bé quina mosca li va picar, però en tot cas és lloable la seva decisió. En Salva Racero Alberch s'incorporava a la banda del Vendrell amb la missió de fer oblidar en Pemi i sobretot, d'ajudar a la renovació de la banda. Havia actuat al musical Mar i Cel d'Àngel Guimerà, on ja havia demostrat la vàlua de la seva veu. Hi havia una mica de neguit per saber com s'adaptaria una veu tan formada, melodiosa i inclús dolça a un grup de rock com Lax 'n' Busto, sobretot havent escoltat la veu pelada i dura d'en Pemi Fortuny. El resultat realment seria espectacular. Costava una mica al principi però la veritat és que l'arribada d'en Salva va representar un salt qualitatiu important pels Lax.

Ja era bo el Relax, doncs encara millor seria l'Objectiu:La Lluna, un disc ple d'energia, de melodies trepidants, sentiments i bones lletres. Però el més important és que en aquest CD es pot apreciar el nou rumb del grup. Ja no es tractava de donar un marge als fans per a acceptar al nou cantant i les noves cançons, ara s'havia de marcar un camí ben definit. Tan la crítica, com el públic o les xifres han demostrat que va ser una bona elecció. Així, en aquest nou disc podem trobar cançons realment rock com Intuïció, juntament amb altres que són pur sentiment com Qué Boig El Món.

Molt bé, una vegada passada la fase de transició i havent-se afirmat, tocava demostrar al món com ho feien en directe. Per això, es publicà el CD+DVD A l'Apol·lo, on es fa un recull de les millors cançons del grup amb les noves cançons del darrer disc. Des del meu punt de vista, es pot definir aquest concert a la Sala Apol·lo en dues paraules: Im presionant. Força, energia, conexió amb el públic, sentiment, posada en escena, compenetració, virtuosisme i sobretot rock, molt de rock. Quan vaig sentir per primer cop el Salva cantant amb els Lax, em vaig demanar com sonarien els antics temes amb la seva veu i aquest CD em va donar la oportunitat de fer-ho. Sense menysprear el treball d'en Pemi els anys anteriors, cançons com Llença't, La Meva Terra És El Mar o Miami Beach sonaven amb més frescura i força. Ara bé, la més espectacular de totes va ser Toca'm Els Ous Maria. També he de dir que el disseny de la portada em pareix espectacular.

Com dirien a la península... pa' gusto' colore', però crec que els Lax 'n' Busto han aconseguit ser un gran grup de rock i no caure en el pop com altres grups de rock català, que poc a poc s'han anat fonent en les melodies més suaus. Això els ha fet perdre fans evidentment, però també n'han guanyat molts que esperaven el retorn al rock descarat dels primers discos, com jo. Bé, us deixo un parell de cançons de la nova etapa, a mem que us pareixen (us avís que són un poc freaks es videoclips...)

No nos moverán!

Aquesta és una breu història d'un boicot a un programa que sobreviu fidel a uns ideals. Sé Lo Que Hicisteis va nèixer ara fa 4 anys com un programa de crítica televisiva, presentat per na Patricia Conde i amb la col·laboració de Angel Martín, Miki Nadal, Pepe Macías i Dani Mateo, a més de Pilar Rubio i Cristina Urgel com a reporteres. SLQH pujava vertiginosament la quota de audiència i Telecinco, a la que dedicaven bona part del programa, va veure que un factor important d'aquest èxit era la crítica que li feien. S'ha de dir que n'Angel Martín no és precisament un tio que es talli a l'hora de criticar, amb un humor àcid i mordaç com poques vegades s'havia vist a televisió i per tant, Telecinco sortia bastant malparada a la secció de "el analista de medios". Així, T5 va presentar una demanda a la Sexta i com que a n'aquest país sempre guanya el que més pasta té... la Sexta va quedar vetada d'emetre imatges de Telecinco més o menys al segon any en antena de SLQH.

Arrel d'això, amb el temps, les altres cadenes en que eren criticades per SLQH anaven prohibint les imatges a la Sexta: Cuatro, Telemadrid i fa uns dies, Antena 3. Però per si no era poc, Telecinco fitxaria na Pilar Rubio, que havia adquirit molt de protagonisme a dins el programa(més per què està bona que per mèrits professionals, tot s'ha de dir) i Cuatro fitxaria na Cristina Urgel.

Vaja, que no era fàcil la cosa. Un programa de crítica televisiva que casi no pot emetre vídeos de cap cadena i que se li envan colaboradors... Però SLQH no acabaria, es renovaria cercant noves seccions, nous colaboradors i agafant les paròdies com a recurs per a suplir els videos, juntament amb la inclusió de noves reporteres: primer Berta Collado i després Cristina Pedroche i Paula Prendes, que en la meva humil opinió, superaran el treball de les dues precedents. I així, Sé Lo Que Hicisteis encara segueix en antena amb un 8% de share de mitjana i donant canya.

Probablement, si veis el programa opinareu que es mereixen que no els deixin emetre imatges per què certament oferien una dura visió en contra de totes les cadenes. Ara bé, no tenen raó? No tenim una tele que es basa en basura i merda amuntonada? Programes com Sálvame o Tal Cual són programes tan poc seriosos, on s'aseuen persones que es diuen periodistes però que no saben ni que significa aquesta condició i basats en discutir sobre banalitats que l'únic que fomenten es la incultura. Basta veure com s'idolatra a aquest personatge indesitjable de na Belén Esteban. Una tia que com diu n'Ángel es va fer famosa "por tocarla la chorra a un torero" i que representa la incultura, la vulgaritat, l'estupidesa i la curtor humana elevada a la màxima potència, i encara li diuen "la princesa del pueblo". Serà del vostre... perquè del meu segur que no.

És per això que aprecio tant aquest programa, per dir les coses sense traves i mostrar la realitat d'una televisió que poc té de qualitat. Això si, no es pot criticar aquest tipus de programa perquè tothom pensa que són meravellosos, però una cosa és fer un programa de premsa rosa i l'altre fer una tertulia que té més de pati de col·legi que de programa de televisió.

És cert, tendran poca audiència, però fan un programa d'humor amb un equip de bons presentadors, reporteres espontànies i descaradas, i perquè no dirho... ties bones. Per jo, SLQH és sagrat... cada dia a les 3 i mitja necessit sentir aquell "bienvenidos a Sé Lo Que Hicisteis" de na Patricia i almanco veure que no només jo pens que a n'aquest país sa tele és una merda (amb excepcions, però en general és així).

Llarga vida a Sé Lo Que Hicisteis!