Dia 11 de Juliol la selecció espanyola es proclamava campiona del món a Sudàfrica, després de superar una primera fase complicada per la derrota davant Suïssa, guanyar a Portugal a octaus, rompre la maledicció de quarts batent Paraguai, arribar per primer cop a la final derrotant una gran Alemanya i superant Holanda per 1-0 a la final. Això significava el triomf d'un equip que havia demostrar de sobres la seva vàlua, practicant un futbol bell i eficaç, i a més també implicava el compliment d'un somni per a molts ciutadans aficionats al futbol. Ara bé, per damunt de la glòria esportiva, el partit de diumenge suposava el triomf d'un grup humà. Hi va haver una sèrie de fets que hem van cridar l'atenció en aquest sentit, deixant de banda allò merament esportiu.
En primer lloc, la imatge del capità Iker Casillas plorant després del partit reflectia el compliment d'un somni a nivell personal, l'explosió d'un sentiment sincer i espontani que ni el fet de que l'observessin milions de persones pogué evitar, ja que en un moment així, res importa per damunt de tastar aquell moment amb tota intensitat. Després, el mateix Casillas protagonitzaria un moment realment bonic. Tot i que aquest moment suposava que programes, revistes i altres mitjans del cor (o no... tal com s'ha vist a diaris esportius com Marca) tindrien un titular de primera, realment es tractava d'un gest afectiu que mostrava la humanitat i la dolçor d'una persona que veiem tan llunyana a nosaltres. És ben normal que vulguis compartir un moment tan especial amb la persona que més t'estimes, no? Una imatge val més que mil paraules, i si és en moviment, encara més:
Un altre fet que em va fer apreciar aquests jugadors va ser veure com Carles Pujol, Xavi Hernández i Gerard Piqué passejaven la senyera per l'estadi. Alguns els pareixerà criticable perquè pot ser interpretat com un gest per renegar de la bandera espanyola i tal... però en la meva opinió, la intenció d'aquests jugadors catalans tan sols era solidaritzar-se amb els milions de catalans que han vist retallat alguns dels drets que els atorgava el nou estatut, després de que el Tribunal Constitucional dictàs sentència. Que tres personatges públics que juguen amb gust per un equip que representa l'estat espanyol tinguin aquest gest, significa molt, ja que envia un missatge neutral, ni separatista ni unitarista, reivindicant un sentiment, el sentiment de sentir-se català.
Finalment, Iniesta. L'home tranquil. Un personatge que prové d'un poble més petit que Capdepera, Fuentealbilla, i que ha aconseguit que el nom del seu lloc d'origen sigui conegut arreu del món. Un tio senzill, humil i agradable, el que també es tradueix en el seu joc. A la pròrroga, ja sabíem que aquell partit es decidiria o als penaltis o per 1-0, i vaig aturar-me a pensar qui es mereixia marcar un gol que marcaria la història del futbol mundial. Ningú millor que Andrés Iniesta. Per què? Doncs perquè suposava el triomf de la humilitat, del treball en equip, de la bondat, és a dir, tot el que Iniesta representa. L'heroi d'Stamford Bridge tornava a aparèixer aquest cop amb una camiseta roja per a materialitzar un triomf esportiu i humà. A més, el gest que va tenir Iniesta amb Dani Jarque, capità de l'espanyol que va morir d'un tràgic atac al cor, demostra el que val realment Iniesta fora dels terrenys de joc.
A vegades tan sols es veuen les coses superficialment i crec que a n'aquest cas era important veure més enllà de l'èxit d'una selecció de futbol, destacant aquests petits fets que magnifiquen la gesta aconseguida ahir, superant les fronteres d'allò esportiu per a situar-se en els valors més humanitaris. Així que enhorabona a la selecció i tots els components, i bé, us deixo amb el gol de Don Andrés, que realment posa la pell de gallina:
