Nacionalismes (III)

Després de bona estona sense escriure, crec que és hora de tancar la trilogia de Nacionalismes, no?

En primer lloc, el pensament liberal francès, hereu de la Revolució Francesa, definia el concepte de nació com un conjunt d'individus amb una relació cultural, lingüística i històrica propera que tenen la voluntat de viure en un mateix país en igualtat institucional i jurídica. Per altre banda, la filosofia alemanya del segle XVIII, concebia la nació com una ànima espiritual, immutable i eterna de cada poble, que transcendeix de la voluntat dels ciutadans. Si ho apliquem a la filosofia platònica, la nació vendria a ser l'essència, la Idea de l'estat.

Per tant, en el pensament francès estat i nació poden coincidir o no, mentre que el plantejament alemany exigeix que coincideixin. Sabent això, realment a l'estat espanyol s'acompleixen algunes d'aquestes condicions? Si ho analitzem detalladament, a Espanya ni hi ha una essència comuna ni una voluntat real per a viure en un mateix estat, ja que no hi ha cap fet en la història del país on hi hagi hagut un moviment insurreccional o democràtic que demostri una voluntat per a viure en el mateix estat. Tan sols apareixen fets imperialistes, absolutistes i centralistes que han intentat sotmetre la cultura dels Països Catalans a l'espanyola.

Crec que hi ha suficients arguments per a arribar a la conclusió de que la nació espanyola i la dels Països Catalans no són la mateixa. Ara bé, a què ve aquest interès per amagar aquesta identitat diferent? Quina intencionalitat hi ha darrera el centralisme espanyol? Dons bé, en la meva opinió, hi ha dos fets fonamentals. El primer és la influència de la mentalitat franquista que en molts llocs perdura més del que seria desitjable. 30 anys de democràcia són pocs. L'altre és el valor econòmic, cultural i esportiu que tenen els Països Catalans al món. Per posar un exemple, només Catalunya aporta més del 18% del PIB de tot l'estat espanyol. Per altre banda, Barcelona, Palma i València són referents turístics i culturals arreu de Europa, el que també repercuteix en la seva aportació econòmica. A més, les seleccions espanyoles esportives estan plenes de jugadors dels Països Catalans. L'exemple més clar potser és la selecció de bàsquet on deu dels dotze jugadors que composaven l'equip guanyador de l'Eurobasket de Polònia eren dels Països Catalans.

Són teories meves, però la veritat es què la importància dels Països Catalans és significativa. Per tant, deixar que els Països Catalans s'independitzin suposaria un cop important a l'economia i el prestigi d'Espanya. A part, deixar que els Països Catalans s'independitzin seria obrir les portes a un efecte dominó que podria donar lloc a la separació d'Euskadi, Galícia i si filem prim, d'Andalusia. Probablement per això no es vol sentir ni parlar d'un estat federal, que pogués donar certes llibertats a les diferents nacionalitats.

La conclusió de tot plegat és més senzilla del que pareix: la raó per la qual hi ha gent que no es considera espanyola és perquè són conscients d'aquesta identitat pròpia dels Països Catalans, que no volen perdre perquè se l'estimen. Si hi ha determinats sectors que tenen un odi descomunal cap a l'estat espanyol és perquè volen respondre amb la mateixa medicina que els han donat durant anys. No em pareix el camí correcte. No es tracta d'intentar fer veure quina nació és millor, sinó de reclamar els drets de cadascú. Mai cremaria una bandera d'Espanya, perquè em pareixeria una falta de respecte envers aquells qui es senten espanyols. Cadascú té la seva nació i això és un fet que s'ha de respectar. Ara bé, el que no em pareix bé es la imposició d'una nacionalitat, uns valors, una cultura i un idioma que no són els meus, intentant anular la meva pròpia.

Precisament en la qüestió lingüística hi ha molts punts d'enfrontament, que potser es podrien evitar. El castellà i el català són dues llengües, que alhora formen part de la cultura de les seves respectives nacions. No hi ha perquè hi hagi un enfrontament pel fet de que un parli una llengua i el del costat parli l'altre. De fet, no hi ha una relació directa entre parlar una llengua i tenir una nacionalitat. Particularment, l'idioma anglès m'encanta i el parlo molt freqüentment, però això no implica que em senti anglès. El mateix es pot aplicar al castellà. Però el que no és acceptable és la imposició d'una llengua per damunt d'una altra. S'han donat centenars de casos per discriminació lingüística a Espanya i hi seguiran tinent lloc.

Per tant, respectaré aquell qui respecti la meva cultura, però no a aquell qui la trepitja. La queixa més repetida és la sequedat amb que contesta alguna gent quan una persona es nega a parlar en català. Des del meu punt de vista, tan sols és una reacció al que interpreten un atac contra la seva cultura, tot i que no comparteixo aquestes actuacions.

Finalment, contestant a tot aquell qui imposa l'espanyolisme i desprecia els Països Catalans , damunt el paper tothom és espanyol, sí, però en el cor de moltes persones oneja una bandera que no és l'espanyola. No s'ha d'oblidar.

Nacionalismes (II)

Anem a fer una mica d'història.

Els Balcans, Septembre de 1991. Croàcia materialitza la seva independització de l'estat de Iugoslàvia, després d'un conflicte bèl·lic. La raó principal d'aquest inici del desmembrament de Iugoslàvia fou l'oposició de Sèrbia a que un croata assumís la presidència de l'estat. A més, abans d'aquest succés, Sèrbia havia estat imposant els seus interessos i les seves costums per damunt de les dels altres pobles eslaus que conformàven Iugoslàvia. D'aquesta manera, Croàcia demanà l'independència per via parlamentària, però Sèrbia respongué militarment a aquestes demandes, provocant un enfrentament armat que acabaria amb l'independència de Croàcia. Per tant, es tracta del nacionalisme croata que es proposà una solució separatista al problema de nacionalitats a Iugoslàvia. Ja tenim un tipus de nacionalisme, el mateix que promocionen els partits, sindicats o associacions independentistes catalanes: viuen en un estat en el que no hi tenen tots els drets que voldrien i es fan independents. Ara bé, que consti que mai de la vida estaria d'acord amb assolir l'independència per mitjans bèl·lics. Mai.

Ara situem-nos a la Península Itàlica, devers el 1815. Trobem que l'Estat Italià actual esteia dividit en estats desiguals independents els uns dels altres o bé sota domini extranger. Vient aquesta situació, tenint en compte la seva cultura, llengua i història conjunta, forces conservadores, liderades per Cavour i republicanes, per Giussepe Garibaldi, s'uniren per aconseguir que Itàlia tornàs a ser un estat de dret unificat. Aquest objectiu s'aconseguí el 1970, quan els Estats Pontificis foren conquerits. Reitero la meva oposició a la via militar per aconseguir objectius polítics, però aquesta unificació italiana representa un clar exemple de nacionalisme, tot i que a molts no els hi sembla. El que pasa és que es tracta d'un nacionalisme unionista. El mateix unionisme que practiquen aquells qui prediquen la unitat de l'Estat Espanyol, només que pareix que en molts casos no se n'adonen.

Així, a l'Estat Espanyol trobem dos nacionalisme enfrontats: el separatista dels Països Catalans i l'unionista del la nació espanyola. Ara bé, en el cas d'Itàlia es tracta d'un unionisme justificat, en trobar una cultura, història i llengua comunes, però a l'Estat Espanyols bona part d'aquests factors no s'acompleixen. Sempre m'ha fet molta gràcia la frase "intentan romper la unidad de España", també expresada com "España se rompe". Espanya mai ha estat una nacióa tot el seu territori. Existeixen dues raons bàsiques per a que Espanya tingui les fronteres actuals. La primera fou l'aliança entre els reis catòlics i la segona, l'imposició dels Decrets de Nova Planta per part de Felip V. Ambdós factors estan caracteritzats per l'absolutisme monàrquic i en cap cas per cap procés democràtic. De fet, els Decrets de Nova Planta imposaven el model castellà per damunt de la Corona d'Aragó per dret de conquesta. Vaja, que els territoris de la Corona d'Aragó no crec que estiguessin massa a favor de formar part d'Espanya si va ser necessària la conquesta, no? D'aquesta manera, passàren els anys i la situació s'anà normalitzant, però això no significa que deixés d'existir una nació dels Països Catalans i que ara es torna a revindicar.

En resum, que Espanya mai ha estat una en el sentit de nació, que és el que aquests crítics del moviment independentista pareix que volen obviar. El més greu de l'assumpte no és que reivindiquin la nació espanyola, el pitjor és que fan veure que la nació dels Països Catalans no existeix i que tothom forma part d'aquesta nació omnipresent i superior que és la seva, en els casos més extrems volent imposar-la a qualsevol preu. Mai s'ha parlat d'un consens, d'un pacte entre les dues postures, el que podria ser un estat federal, amb l'igualtat entre nació espanyola i la dels països catalans, que igualment formarien un estat. Però no, això es considera un atemptat contra la unitat suprema d'Espanya. L'altre dia, a "El Intermedio" vaig sentir una senyora que deia que no hi hauria d'haver comunitats autònomes, que Espanya és "una grande y libre". Vaig flipar... A vegades penso que hi ha massa seqüeles de la dictadura franquista.

Per tant, tots aquests crítics que parlen del nacionalisme con si fos una epidèmia que s'ha d'aturar costi el que costi, que es mirin ells mateixos allò que prediquen, perquè se n'adonaran que són ells els primers nacionalistes, tot i que suposo que no ho consideraran dolent, perquè en teoria defensen la nació espanyola que es suposa que tothom comparteix. Espanya no té només una nació i això és un fet, no perquè ho digui jo, sinó perquè senzillament no hi ha ni una història, ni una cultura, ni una llengua comuna a tot l'estat.

Ara bé, cal revisar una altre classificació dels nacionalismes, ja que es podria argumentar perfectament que perquè hi hagi distintes nacions a un mateix estat, això no significa que no es puguin unificar en una sola. Es tracta del criteri francès enfront de l'alemany, sorgits el segle XVII i XVIII.

CONTINUARÀ!

Nacionalismes (I)

Anem a parlar d'algo seriós, que ja toca.

Si seguiu mínimament les notícies que volten pel món, haureu sentit coses sobre el tema de l'inconstitucionalitat de l'Estatut de Catalunya, que espera veredicte del Tribunal Constitucional. A Catalunya no varen tardar en sorgir les reaccions a aquesta revisió de l'Estatut. La protesta més rellevant fou l'editorial conjunta de 12 diaris catalans, titulat "La dignitat de Catalunya", que podeu veure íntegrament a la web d'el Periodico de Catalunya. A partir d'aquesta editorial conjunta sorgiren les reaccions dels diaris espanyols, que el mateix dia de publicació dels 12 editorials ja publicaren editorials i articles d'opinió amb títols de l'estil "Es imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio" o "El pronunciamiento catalán". Aquest segon en particular em pareix especialment exagerat i centralista, anomenant pronunciament contra l'ordre constitucional a les protestes de Catalunya. Un dia després es publicàren editorials vàries, les més destacables a ABC, La Razón i sobretot a El Mundo, amb un títol on l'originalitat brilla per la seva absència: "La dignidad de los españoles". De tot el que diu el que més em va cridar l'atenció és el fet que considera ciutadans de la nació espanyola a tots i cada un dels catalans, els qui es consideren espanyols i els qui no. Destacar que parla de nació i no d'estat. Podria explicar perquè l'Estatut de Catalunya es podria considerar inconstitucional, però es pot resumir en que a l'Estatut hi posa que "Catalunya és una nació" i a aquells qui varen proposar la revisió de l'Estatut no els devia parèixer bé.

Per altre banda, el 13 de desembre es dugueren a terme unes consultes sobiranistes a uns 150 municipis catalans. Les crítiques a aquesta iniciativa la califiquen de "pantomima" fins a "blasfèmia", amb pressió al govern inclosa. La participació fou d'un 30% i el resultat un "sí a la independència" casi unànime. Pot semblar molt poca participació, però tenent en compte el caràcter simbòlic d'aquesta proposta i que la participació a referèndums, que ja són de caràcter oficial, sol rondar el 50 o 60% de participació, es pot considerar tot un èxit. Per estadística, si hagués participat un 60% dels ciutadans amb dret a vot, tots els qui no participàren haurien d'haver estat en contra per a que no guanyés el "sí" i la veritat, és molt poc probable que així fos.

Però això no és tot. El president del FC Barcelona, Joan Laporta, cada dia s'apropa més a fer el salt a la política quan deixi la presidència del club a final de temporada. Com podeu imaginar, les tendències ideològiques de Laporta no són precisament molt espanyolistes i en conseqüència, li ha anat caient un allau de crítiques. Començàren quan el president anà a varis actes de caire independentista i per si no era suficient, només li faltava dir que les crítiques provenen únicament d'una "caverna mediàtica espanyolista". També és curiosa la imatge d'un aficionat del Barça que rebé l'equip a Jerez que mentre s'estira el penjoll d'or amb l'escut del Barça li recrimina a Laporta que a fora de Catalunya també hi ha barcelonistes i que ho ha de respectar. Podeu veure el vídeo sencer a YouTube. Estic totalment d'acord amb aquest aficionat i de fet, Joan Laporta ha mesclat algunes vegades la política amb l'esport, quan haurien de ser independents l'un de l'altre. Ara bé, amb el que no estic d'acord és que se'l critiqui pel simple fet de voler passar a la política. Qué pasa amb Berlusconi, que ell sí que pot ficar-se en política? O Florentino Pérez, que abans de ser president del Madrid va estar en política. No sirà que no volen que es dediqui a la política catalanista?

Aquests fets han encés una mica més la flama de l'independentisme, no tan sols a Catalunya, sinó arreu dels Països Catalans i en conseqüència, s'ha armat rebombori important a tot l'Estat Espanyol. Només sentir la paraula "indendència" a l'Espanya centralista li pega urticària, quan realment no n'hi ha per tant. Hi ha un fet que em va cridar l'atenció i que ha estat la gènesi d'aquest article: totes les crítiques a l'Estatut o a les consultes sobiranistes parlen dels nacionalistes catalans com si ser nacionalista fos ser un terrorista o un leprós a qui s'ha d'apartar. He arribat a llegir que "el gèrmen nacionalista" suposa un gran problema per a l'unitat de l'Estat Espanyol. A partir d'avui, el nacionalisme és una malatia? No crec que els faltin ganes de començar a investigar si l'independentisme prové d'un gen recessiu que provoca malalties hereditàries, tal i com plantejaren amb l'homosexualitat (absurdament en la meva opinió). De totes maneres, em pareix que tots aquests que parlen del nacionalisme con si fos un insult haurien de revisar una mica la història del món contemporani, perquè si ho féssin se n'adonarien de que ells també estarien "malalts" de nacionalisme.

CONTINUARÀ !