Quan feia Filosofia a 2on de Batxillerat vaig aprendre l'enorme importància que té definir correctament els termes. Una petita desviació en la idea pot tenir terribles conseqüències en la comprensió i en les aplicacions pràctiques. M'agradaria pensar que això és el que li va passar a Mateu Isern, batle de Palma, en el seu discurs de la festa de l'Estendard dia 31 de Desembre. Isern va tenir la brillant idea de fer en castellà una part de la seva intervenció. Vull recordar que la festa de l'Estendard commemora la conquesta de Mallorca per part de Jaume I, un catalanoparlant si la historiografia no menteix. Un coneixement que el batle de Ciutat sembla ignorar.
La reacció a l'ús del castellà en el discurs va ser tan activa per part dels assistents que es va haver de suspendre la resta del discurs. Són bones notícies, significa que almenys alguns mallorquins no suporten ser insultats. Isern se'n va anar demanant "tolerància" i explicant que volia parlar com és Palma, "en castellà i en mallorquí". El concepte de tolerància és aplicable en una situació de idees que entren en conflicte, però sense atac previ d'una de les postures cap a l'altra. Em sembla bastant evident que parlar en castellà el dia que es celebra la catalanitat de Mallorca era una falta de respecte. Però això sembla no comptar per a Isern, que en cap moment va destacar el caràcter català, com si fossin els musulmans els qui varen desenvolupar espontàniament el mallorquí i aquest no tingués res a veure amb el que es parla a Catalunya. Em sap greu pels meus amics del Partit Popular, però la mallorquinitat és difícilment separable de la catalanitat. En conseqüència, la definició de Palma com a castellana i mallorquina em sembla molt esbiaixada. Palma és la capital d'unes illes que sempre, per davant de tot i soportant anys de dictadura o decrets anticatalans, han parlat mallorquí. Per la mateixa regla, sabent l'elevat percentatge de població que parla anglès a Barcelona, es podria definir com anglesa i catalana. Sona estrany, no?
Curiosament, la majoria dels qui destaquen que el mallorquí no és català, que són idiomes diferents, són castellanoparlants. Inquietant. En el mateix sentit, les polítiques que pretenen potenciar el bilingüisme, amb la "igualtat de condicions entre idiomes cooficials" com a base, no fan més que destruir una llengua i per tant, impossibilitar un bilingüisme real. La política lingüística del PP és com posar a córrer Usain Bolt amb un atleta amateur. Les condicions són ben diferents, tal i com ho són entre el castellà i el català. Només és necessari anar a un quiosc per veure el contrast entre exemplars de premsa en cada llengua. Amb tot, actes com el de Mateu Isern no fan res més que destruir l'essència de Mallorca. Vulguin o no, a la bandera hi ha quatre barres vermelles i no dues.
Un detall destacable és el fet que a la cinta de la medalla de la ciutat sigui la bandera d'Espanya. És realment necessari? No seria més apropiat posar-hi la bandera de les Balears? Però el concepte que té el govern de l'illa és ben diferent del meu i del de tants altres mallorquins. Ben igual que el concepte del dia de l'Estandard no és el mateix pel PP que pels assistents al discurs de Mateu Isern. Aquesta és la seva base: tergiversar conceptes i redefinir segons els seus interessos. I s'ho tenen ben cregut que les coses són així com ells diuen. Sinó no m'explico com és que el president Bauzà no se n'adonava del ridícul que feia parlant malament en castellà en el seu discurs d'Any Nou, ni com a Mateu Isern no li queia la cara de vergonya per parlar en castellà el dia de l'Estendard. Suposo que per a ell és el dia de l'estandarte.
Durant aquests dies la societat occidental celebra la seva cega submissió a les normes del consumisme, que ens diuen quan i què hem de comprar sense cap motiu de pes. Però això no es pot dir perquè sona a comunista i/o antisistema. Per tant, aquí tothom està celebrant feliçment el naixement de Jesucrist, d'acord? Un esdeveniment obligatòriament considerat històric perquè és el més excepcional que ha passat en els últims 2012 anys. Cap dubte, no? És el naixement del fill de Déu! Si a l'any zero hagués existit Twitter hagués estat Trending Topic un any sencer.
Sincerament amics, tenim a mig planeta celebrant l'adulteri més ben solucionat de la història. La nostra amiga Maria (em nego a anomenar-la verge) arriba a la seva xabola de Jerusalem amb un marrón impressionant que ha d'explicar d'alguna manera al seu marit. Ni més ni menys: ve prenyada i l'amic Josep sap perfectament que ell no ha posat el seu soldadet al camp de batalla de la Maria en missió especial inseminadora. Dir la veritat seria una mica conflictiu, així que la nostra protagonista, que no és tonta, decideix explicar-li l'aparició d'un tal Esperit Sant. Amb tot, resulta que s'ha quedat embarassada sense tenir sexe. Només hi ha dues opcions. O la Maria va ser la primera pacient d'inseminació artificial i ni ella ho sabia, o bé era una follonera. Em decanto per la segona opció per pura lògica científica.
Així, em sembla just considerar que el tal Esperit Sant era el típic guaperas de discoteca aplicat a l'època. La Maria surt de festa, es passa una mica amb el vi i l'Esperit Sant se l'emporta al catre. Bé, al llit de palla més bé. Passa el que passa i la Maria ha de tornar a casa amb la cara que li cau de la vergonya. Si ja és lleig a l'actualitat això d'enganyar el marit, imagina't fa 2000 anys. Té tot el camí per pensar i es munta una historieta que ha de servir per a que Josep no perdi els estreps. Per molt increïble que sembli, utilitzant aquell recurs tan èpic que és la fe, li funciona la invenció. A aquestes alçades ens queda clar que el Pep és un calçasses (calzonazos en castellà) èpic. O un pagafantas. El que queda clar és que no sembla ser una intel·ligència privilegiada.
Ara bé, la cosa no acaba aquí. La nostra amiga Maria s'ho munta tan bé que convenç a la resta de la humanitat, no fos cosa que es pensin que és una meuca. I tothom se la creu. Ei, des del segle XXI, vull donar l'enhorabona als companys de Jerusalem per la seva innocència. Encara no entenc perquè el dia dels innocents no és dia 25 en comptes del 28. Evidentment, Jesús va rebre tota la menjada de coco que ell era fill de Déu i que havia d'actuar com a tal. No convenia desmuntar la quartada que tan bé havia quallat. I bé, la resta de la història ja la sabeu: creus, resurreccions, esglésies, Ku Klux Klan, Papes, pederàstia i tot això.
Em sembla que no sorprèn a ningú que la humanitat veneri una mentida. Ni que fos el primer cop. S'ha de dir a favor del Nadal que ja ens va bé almenys fingir que hi ha pau i harmonia a tot arreu o que la família ens importa com el que més, però convé ser conscients de que vivim una gran hipocresia basada en una més que probable mentida. Suposo que no tan estrambòtica com l'he explicat, això sí. És el millor que té la religió, que la seva absurditat de tan en quan ens serveix per a riure una estona. Ja ho sabeu dones del món, si heu enganyat el vostre marit i no sabeu com arreglar-ho, expliqueu-li que tindreu un fill de Déu i us quedeu tan amples. Èxit garantit i demostrat.
Mai m’ha interessat massa el Zoo de Barcelona. Em refereixo al què hi ha a Ciutadella. Això de veure animals tancats en gàbies no m’entusiasma, em sembla artificial i fals. Però a Barcelona hi ha un altre zoo més interessant. La ciutat mateixa. Una jungla d’asfalt que és l’hàbitat natural de gairebé 2 milions d’humans. Molt més apassionant i real que un mico jugant amb una banana entre barrots. Per això quan vaig pel carrer em dedico a observar com si fes un tour per un safari, descobrint dia a dia la fauna barcelonina. Metafòricament parlant, que ningú s’ofengui. Tot plegat és digne d’estudi, així que aquí comença el meu arxiu del zoo humà de Barcelona.
Smartphone addict
Comencem amb un clàssic. Un clàssic recent, però molt estès. Massa estès. És comprensible que la espècie humana està en constant evolució i que l’etapa que ens ha tocat viure es caracteritza per una dosi d’informació salvatge constant, però tot té un límit. No hi ha res pitjor que estar a la cua del control de l’aeroport (sí, sí, aquella que et fan fer mil voltes ridículament, però ja en parlaré un altre dia) i que et toqui al davant un o una smartphone addict. Són persones absorbides del món real. Viuen en un món paral·lel que no segueix el continu espai-temps. Tan els és estar caminant per Plaça Catalunya com estar enmig de la guerra d’Iraq. Els és igual, ells viuen en el món apart que és internet. I clar, ni se n’adonen que et tenen al darrera, amb una mica de pressa per a poder sopar abans d’agafar el vol, i que no els pots passar. Tenen l’especial habilitat de col·locar-se al punt intermedi entre dos límits a fi que no els puguis avançar. O bé fan un zig-zag arítmic digne de The Walking Dead. I tu al darrera, intentant passar educadament. El meu consell: fugiu d’algú que camina amb un smartphone, és perjudicial per al vostre sistema nerviós.
Això si els trobeu en moviment. Ara bé, si els trobeu en estàtic són bastant graciosos. No sóc carterista ni en conec cap, però ben segur que deuen ser una presa fàcil. És igual el que els facis, ells segueixen al seu món i el contacte físic no els afecta mentre puguin teclejar les lletres correctes. A part, les seves reaccions no estan en el món real, sinó al seu. Pot estar tot el metro en depressió i mig adormit, que ells es fotran a riure. Clar, tothom es gira, però a ells ni idea perquè el seu sentit de la percepció contextual està distorsionat.
Normalment són éssers solitaris (solitaris en el sentit de contacte humà en directe, em refereixo), però si teniu l’oportunitat de trobar-los en grup, veureu un espectacle impressionant. Són capaços d’interactuar entre ells mentre interactuen amb 20 persones virtuals més. I sense contacte visual. Jo personalment crec que han desenvolupat una capacitat sensorial superior a la normal. La mateixa que els permet baixar a la parada de Metro que toca sense sentir ni mirar el nom de la parada. Perquè també porten música. El que intenta la gent amb la meditació i tal, allò d’arribar al Nirvana i l’abstracció absoluta, els smartphone addicts no és que ho aconsegueixin, és que hi viuen.
La Cruela De Vil
Aquella senyora d’edat madura que s’ha aixecat a les 6 del matí per restaurar-se la cara (hi ha coses que ja sobrepassen el concepte de maquillatge), agafa el primer cadàver d’animal salvatge que té a l’armari (el que ve a ser un abric de pell), es posa les sabates de tacó més hardcore que trobi i sobretot, es dutxa en colònia d’aquelles que haurien de ser considerades arma química. Són persones irritables, que transmeten la sensació de que ningú a la resta del món té una vida tan rellevant com la seva. Potser només van a berenar amb les seves amigues de l’antiga burgesia catalana, però per elles això és més important que res. I no van al bar que tenen al costat de casa, no. Elles van a una xocolateria que estigui a l’altre punta de la ciutat, per allò de l’exclusivitat. No és que m’ho inventi, és que n’he conegut alguna que ho fa. Abans hi anaven en taxi, que té més glamour, però amb això de la crisi s’han hagut de rebaixar a anar en Metro. Per això són encara més irritables. Qualsevol contacte físic excessiu els exaspera. Són gent que necessita espai vital, normalment delimitat per la línia invisible que dibuixa el seu perfum infernal.
També són fàcilment irritables pel teu aspecte exterior. Si portes una samarreta de Nirvana, Converse i una palestina millor no t'atraquis, la teva vida perilla. O almenys perillaria si les mirades matessin. Aquella mirada fixa, tirant una mica el cap cap endarrere mirant de dalt cap a baix, a la que podries dibuixar les línies d'agressivitat que van com a fletxes cap a la teva indumentària. És una tècnica desenvolupada durant anys, n'estic segur. Per això, si vas vestit una mica progre i a més has d'entrar en contacte físic amb un d'aquests exemplars, prepara't per morir a la seva ment.
Un tret distintiu, a part dels esmentats anteriorment, són les ulleres de sol. És igual si estem a novembre i està plovent que ni el diluvi universal o estàs a un Metro. Les ulleres de sol les alliberen per a poder inspeccionar el seu entorn sense que ningú noti la seva mirada. Perquè tenen un instint per inspeccionar. Probablement tenen un sentit del deure amb això. Que la seva obligació és opinar mentalment de tots els elements dissidents que canviarien en l'altre gent. I potser fins i tot tenen tal poder d'imaginació que ens vesteixen a tots amb teixons dissecats i vestits opulents. Quina por, tu.
Finalment, si has d'enfrontar-te verbalment amb una Cruela De Vil, cuida el teu vocabulari. Com més joders, hòsties i putes posis a la teva sintaxi més motius li donaràs per a criticar la teva il·limitada falta d'educació. Això segons elles, clar. Perquè tenen un codi de conducta superior al normal. El seu criteri d'educació és perfecta d'acord amb uns valors de cordialitat i interacció més basats en el segle XIX que en l'actualitat dinàmica. Són d'aquelles que dinen cada dia amb 7 coberts a la taula. Això no implica que siguin educades, implica que són educades a la seva manera. I la seva manera inclou l'opció de desdeny cap a tot allò que els irriti.
Apocalipsi econòmic. Els informatius van plens de la psicosi mundial per la possibilitat de recessió. Analitzem-ho amb calma. Possibilitat implica que no és segur. Recessió no implica fallida, implica que no hi ha un balanç positiu. Per tant, això és com la Grip A, hi ha un pànic generalitzat a causa d'unes informacions no del tot fiables i unes variables imprevisibles. Heus aquí el gran problema del capitalisme: basar-se en possibilitats.
La base teòrica d'Adam Smith explicant com la iniciativa individual era la clau de l'economia va ser revolucionària i efectivament, va canviar la història, en un principi cap a la millora i l'avanç. Els problemes varen venir després. La promesa americana de la riquesa infinita, del non-stop business, és la gran quimera del món econòmic. La mentalitat que ha arrelat a les societats desenvolupades és que el creixement serà perpetu i que, a més, el percentatge de creixement augmentarà progressivament. Per tant, tot allò que sigui una desacceleració, una recessió, un creixement menor al trimestre anterior o algun altre d'aquests conceptes tan de moda serà vist negativament. Error. Els diners tenen un límit.
Com tot en aquesta vida, els extrems no són bons. No existeix economia capaç de suportar 10, 20, 30 o 50 milions d'individus en constant consumisme. Ni tan sols els imparables Estats Units dels feliços anys vint. Sembla un disbarat, però sense adonar-nos és la principal pretensió de qualsevol gran empresa. Ens envien missatges advertint-nos que si no consumim com si estéssim posseïts per l'esperit de l'oncle Gilito la nostra vida serà una merda. Missatges subliminals, però missatges. Per què no hi ha cap crida a l'estalvi? O més bé, per què no hi ha una crida a l'equilibri? Que cadascú gasti proporcionalment al que guanya i deixi reserves per al seu creixement particular. Però no. Per favor, seria anar en contra del totpoderós sistema que tantes alegries ens ha de donar. Alegries i penes es varen oblidar de dir-nos. No podien incloure un element negatiu en el seu perfecte pla de riquesa mundial. I quan dic mundial dic dels 20 o 30 països que tenim la sort (i la poca vergonya) de viure en bones condicions mentre a Etiòpia es moren de fam.
Amb tot això, el que aconseguim és que bancs i polítics (al cap i a la fi no hi ha tanta diferència, els dos busquen el mateix) juguin la seva timba particular amb més farols que póquers. Per què no es posen sobre la taula valors reals i no projeccions, esperances o fal·làcies? La resposta és ben evident: els rics no serien rics. Fer una fortuna honradament és molt, molt difícil. En la majoria dels casos, algú enganya a algú altre. A nivell individual passa, però a gran escala, els bancs enganyen els ciutadans ignorants que s'endeuten en base al creixement promès. En resum, si el capitalisme no es basés en la ficció econòmica, no podrien existir les grans riqueses. I això no interessa a cap poderós.
El sistema capitalista actual és anar en una bicicleta sense frens en una pendent vertiginosa: mola molt quan estàs en moviment, però l'hòstia quan t'atures és monumental. En algun moment, fa uns 4 anys, ens varem aproximar al final de la pendent i ens varem estampar contra un mur. El mur de la nostra realitat econòmica. Adéu Audi A5 amb 1953 prestacions de luxe, adéu tele de 57 polzades, adéu vacances a Marina d'Or. Ah, i per no parlar de l'adéu a l'educació de qualitat, als serveis socials i a les ajudes als més necessitats. Això és el primer que retallen, perquè tocar les fortunes dels peixos grossos va en contra dels seus hipòcrites principis. Estic parlant dels polítics d'aquest país en particular, però també dels de la resta del món. I suposadament l'arribada del PSOE ens havia de fer tenir un estat del benestar assegurat i Karl Marx s'havia d'aixecar de la tomba per a felicitar el Zapatero per ser el salvador del socialisme a Europa. Bé, doncs veient la situació actual Karl Marx s'aixecaria de la tomba i es fotria un tret al cap per no veure res més.
Finalment, és interessant veure com a la mínima que critiques el funcionament de les coses, surten exèrcits d'exaltats proclamant als quatre vents que ets un comunista, un rojo (aquesta qualificatiu que els d'Intereconomía empren a tort i dret), un antisistema, un perroflauta (gosflauta en català, flutedog en anglès), un revolucionari... i mil i una bajanades més. Per sort o per desgràcia no tinc tanta influència mediàtica per a despertar la ira de la societat espanyola més conservadora. Seria interessant. Com que convé riure una mica amb tot això, el genial vídeo Españistán d'Aleix Saló, que explica tot això molt millor que jo.
A nivell periodístic, l'estiu és una mala època. A no ser que algun president de govern decideixi avançar eleccions (i convocar-les curiosament el dia que va morir Franco l'any 1975), hi ha poc material a tractar: no hi ha gaires competicions esportives, la majoria de programes de televisió tenen vacances, pocs esdeveniments importants es desenvolupen a l'estiu... Que el món està més quiet que habitualment, en definitiva. Però els diaris han de sortir cada matí i les ràdios i televisions han de seguir emetent. "¿Qué hacemos? ¿Qué hacemos?" "Que cada uno haga buenamente lo que pueda". I "buenamente" tothom busca notícies on no n'hi ha.
Una veïna es desmaia al seu domicili. Ni més ni menys. Com si no passés mai això. Tanta sort que només era un breu a pàgina d'interior. Però compte, que no és un diari local, és un diari generalista. L'àvid lector podria pensar que alguna particularitat hi ha d'haver per a que tal fet sigui notícia. El lector no és estúpid, el lector busca canya, que hi hagi alguna cosa interessant que el sorprengui. Pobre lector, s'emporta una desil·lusió quan llegeix i la història en qüestió es resumeix en un mareig, una assistència sanitària i un final feliç després d'una hora. No sé si és el director, el cap de secció o el mateix becari (si encara conserva el seu lloc de treball) qui va prendre la decisió de posar aquest text residual. N'hi ha per fer un pensament, sigui qui sigui.
Podríem passar per alt aquest primer cas, però a un diari de tant prestigi com El País (per a mi el millor diari d'aquest país) també hi ha coses similars, salvant les distàncies. En general, la secció estiuenca Tentaciones de Verano és un NO TENIM NOTÍCIES enorme i descarat. Cal dir que entre les bajanades hi ha reportatges o notícies interessants, és d'agrair. Això sí, quan vas a la web del diari i a dalt de tot (primera plana virtual) llegeixes un titular que la Pe, el Bardem i el seu fill han anat a la platja perds la fe en la humanitat. Últimament no està molt clara la línia entre els temes d'interès comunitari i els temes de premsa rosa, el que és realment preocupant. El discurs de "hi ha d'haver de tot per a tothom" està molt bé i la varietat és un pilar fonamental per a un bon diari, però amb criteri, per favor.
Tampoc pot faltar la notícia esquema Fa sol-la gent va a la platja-la gent es queixa de la calor. Molt popular entre els informatius de cadenes de televisió privades. Probablement, en la meva futura vida professional, hauré de fer algun encàrrec sobre aquest tema. De totes maneres m'agradaria pensar que el karma em compensarà per les meves bones obres i ho podré evitar. Realment té interès tot això? Jo començo a veure això per la tele i no canvio de canal perquè tanmateix sé que no fan res, l'apago directament. Crec que m'hauria de comprar un canari com el Papitu del Ferran Monegal, almenys tindria una visió crítica interessant que em piularia alguna cosa de bo.
I ara, la joia de la corona: els diaris esportius. Son com el desesperat (o despistat) de la discoteca que són les 4 de la matinada i encara no s'ha menjat un rosco, a per totes. Qualsevol cosa que digui o faci un jugador, tècnic, president, ex-jugador, familiar de jugador, conegut de ex-jugador, avantpassat de jugador o senyora de fer feines de jugador, això serà notícia. Encara tinc esperances d'algun dia veure un titular rollo Cristiano Ronaldo tiene gases. El pitjor de tot és que no em sorprendria gens. El seguiment gairebé paranoic a cada futbolista que pugui interessar a Barça o Madrid és el millor exemple del buit emocional que sofreixen els periodistes esportius quan no hi ha Lliga ni res que s'hi assembli. El Marca criticant a Neymar perquè no té clar si fitxa pel Madrid com si l'haguessin de crucificar per dubtar tal cosa. L'Sport atacant a qui sigui. Barça, Arsenal, Rosell, Wenger, Cesc, és igual, la qüestió és tenir alguna cosa sobre la que escriure. És molt curiós tot plegat, pots riure una bona estona. Sobretot quan veus al Kun Agüero dient que el Manchester City és un equip enorme i al Cerezo fent de ploramiques com si s'hagués divorciat de l'amor de la seva vida. Només agreixo de tot cor l'existència de la Fórmula 1, el Motociclisme i el Tour de França per a poder llegir coses rellevants. No la vida i meravelles de la majoria de cap buits assalariats (amb excepcions) que dominen el panorama esportiu. Amb tot això, crec que la premsa rosa i el periodisme esportiu moltes vegades són idèntics. Quedi clar que hi ha grans professionals del periodisme de l'esport, però per desgràcia no són tan famosos com els pallassos de circ de Punto Pelota, per exemple.
Podria trobar més exemples, però crec que la idea està clara. L'estiu és la lluna plena dels licantrops periodístics. Es transformen i ja no distingeixen les notícies del que no ho són. Estic en una illa i m'agradaria aïllar-me de tot això perquè no m'aporta gaire cosa com a persona humana. Però em sap greu, internet no m'ho permet. Tanmateix, ja m'està bé per a riure una mica. I criticar. M'agrada criticar (sempre constructivament).
No sé molt bé en què pensava Kurt Cobain quan li va posar nom al seu grup, però la va clavar. Sempre he pensat que la grandesa de Nirvana no resideix en una gran musicalitat, sinó en una espiritualitat, un misticisme. Les melodies de Cobain, tan a la guitarra com amb la veu, no són ni agradables, ni dolces, ni previsibles. Vaja, que Nirvana ho tenia tot en contra del concepte de cançó radio friendly. Allò més sexy del so grunge d'aquesta gent eren precisament la dissonància harmònica, l'entrecreuament de melodies aparentment incompatibles i la transmissió de sentiments tan estrambòtics com inquietants. Ara bé, sense adonar-nos, ens identifiquem amb aquesta conjunció extravagant. Hi ha una hipnosi musical que ens atrau i no sabem perquè. Dic això per aquells que respecten Nirvana. Biebermaníacs, absteniu-vos de seguir llegint.
La qüestió és que posar un CD de Nirvana (jo vaig amb el rollo dels '90, res de cançons disgregades en MP3) resulta com una ascensió cap a aquest punt d'èxtasi que és el nirvana espiritual. En la seva definició de diccionari, em refereixo. Bleach és un àlbum lleig, pesat d'escoltar fins i tot. Nevermind és tan personal i genial que costa de digerir. In Utero és experimental i subversiu, en resposta a la pròpia fama de Cobain. Perquè la gent escoltava i escolta Nirvana? Per pura genialitat. L'art no sempre s'ha definit en funció de la bellesa, sinó de l'emoció despertada en el receptor. Nirvana és decadent i desperta els sentiments més obscurs de nosaltres mateixos. "Estàs a un pas de tocar fons" es deia Tyler Durden a sí mateix a The Fight Club. Tothom té curiositat per saber què és tocar fons. Quan escoltes Dumb veus a una persona perduda en sí mateixa, fora del seu propi món, contradictori amb sí mateix i amb el què l'envolta. I això és atractiu.
Crec que la genialitat no té perquè anar lligada amb el virtuosisme. Smells Like Teen Spiritsón 7 acords, un riff de 2 notes i un solo que reprodueix la melodia de la veu. És molt, però que molt simple, però és una de les millors cançons de la història. La música ha de ser necessàriament sentiment, sinó no val per a res. És igual quin sentiment, però ha de ser sincer. De sinceritat n'hi sobrava a en Cobain. Ho transmetia amb la seva música i ho acompanyava amb les lletres, que arriben a ser poètiques senzillament per ser gairebé banals. My heart is broken, but I have some glue. Així, tal qual, reduint a l'essència el significat, sense buscar complicades metàfores. Nirvana és simple, directe, violent en el sentit musical de l'expressió, però arriba i atrapa. No escoltes Nirvana amb la raó, sinó amb l'emoció. I dic això escoltant All Apologies:
Hi ha res més universal? És el llenguatge definitiu. Les matemàtiques són més universals i tenen el do de la perdurabilitat i l'estabilitat, però precisament la dinàmica de la música és el que l'enriqueix. No hi ha cançó igual, però el més important és que no hi ha interpretació igual. Cada reacció és diferent. I el millor és que hi ha cançons per a tot, des de riure fins a plorar, des de relaxar-te fins a despertar-te... la música tot ho abraça. Les grans pel·lícules de cinema tenen una banda sonora al darrera que fa més gran l'efecte de les imatges i probablement, si no hi hagués música, no hi hauria sentiment.
Hi ha gent que associa cançons a moments determinats. Cada vegada que escoltes aquella cançó en qüestió, et venen al cap imatges de tot el que va passar. La música ha quedat adherida a la memòria com l'embelliment dels records. Hi ha gent que du més enllà la sinestèsia i lliga les olors amb la música. Un perfum dolç va amb la melodia més dolça. Hi ha gent que sempre té una cançó al cap. L'estat d'ànim es crea la seva pròpia soundtrack per al dia a dia. Hi ha gent que associa una cançó a una persona. La relació que es té amb algú pot ser inspiradora d'una sèrie de notes determinades. Inquietant tot plegat, no?
A algunes persones ens afecta més. El meu cas potser és una mica malaltís. Visc la música a totes hores, sobretot cantant. L'iPod treu fum. Sort que li agrada la canya, perquè sinó m'hagués presentat la dimissió fa temps. És com un equilibrant anímic. Proporciona la dosi energètica necessària per a un moment determinat. Energia. Aquest és el concepte. Una fluctuació d'energies des de la simple sonoritat electrònica cap a un nivell espiritual absolut. Tancar els ulls i deixar que la melodia t'absorbeixi en un món de fantasia. Poc importa el que digui la lletra. La melodia ho és tot. Sona una mica a meditació transcendental, però ho experimento dia a dia.
Agafar una guitarra i posar-te a tocar. Aquell moment tan... inexplicable. És una tonteria. Són sis cordes, una pua i un tio que l'aguanta. Però sorgeix la màgia. Igual passa amb un piano. O amb qualsevol instrument. La qüestió és establir un vincle, una connexió personal i intransferible que tu tens amb el teu instrument. Per això és tan important triar l'instrument. Fent una analogia friki, és com quan els mags de Harry Potter elegeixen la vareta: el mag no elegeix la vareta, la vareta elegeix el mag. Pots no ser un virtuós del teu instrument, però si sents la música i la deixes fluir, sortiran les notes. És l'exemple d'en Kurt Cobain, un tio amb tècnica nul·la que agafava una guitarra i tocava. Senzillament tocava.
De fet, les millors cançons surten espontàniament. Res de posar-se a pensar en quin és la millor combinació, tocar i crear al mateix temps, sense pensar. Personalment, les millors cançons que he composat fins el moment, han estat en un estat de somnolència parcial i relax mental. Altres prefereixen pensar que el millor moment per composar és quan estàs com a mínim alcoholitzat. Suposo que és veritat, no ho he provat, però té la seva lògica. Desinhibir-se de qualsevol pensament i reduir-te a l'interior personal per a què sorgeixi el que hagi de sorgir. La música no és mental, és sentiment. Quan comparteixes aquest sentiment amb altres persones i tots junts creeu música, és quan entres en un món apart. Tot es redueix al vincle de cadascú amb el seu instrument i al vincle que s'estableix entre cada un. No hi ha res millor que tocar bé una cançó amb les persones amb qui connectes. La música uneix...
De totes formes, el més impressionant de tot és la il·lògica de la música. No hi ha explicació per a res. El solo de guitarra de Keep The Faith m'agrada perquè sí. La intro de Let It Die m'agrada perquè sí. L'estribillo de Nightmare m'agrada perquè sí. Tot és perquè sí. Per molt que ens expliquin els avantatges d'una cançó determinada, ens posarà la pell de gallina la que ens arribi de veritat. El mateix passa amb els estils. Perquè m'encanta el rock? Ni idea.. i sé que molts cops és renou, però aquell renou m'arriba, em fa sentir alguna cosa. Suposo que aquesta és la idea, sentir alguna cosa quan escoltes música. Però no ho podem controlar. Escapa al nostre control i això és meravellós. Deixar-se endur.
Me n'he adonat que m'encanta escriure sobre música mentre escolto música. És metamusical...
La Blackberry. Tan estimada pels fills i tan odiada pels pares. Per no parlar de professors. Aquest bunic aparatet s'ha convertit en el company inseparable de milions de persones, sobretot fèmines amants de Stradivarius, Bershka i la música Pop. El concepte d'smartphone no només engloba un avenç tecnològic, sinó una revolució social. Internet és l'exèrcit, Facebook, la bandera. Si a la conjunció de la mobilitat que proporciona un mòbil a nivell físic i la finestra de possibilitats que obre Internet, se li suma la conexió interactiva entre amistats que ofereix la xarxa social més popular del món, el resultat és devastador. Devastador en un sentit positiu o negatiu, depèn de cadascú.
Independentment, cada element té unes capacitats comunicatives determinades que el fan especial. Pel que fa al telèfon mòbil, fa només 20 anys era impensable poder parlar a qualsevol lloc amb qualsevol persona. El telèfon tenia un caràcter clarament domèstic i necessari, és a dir, no existia el trucar per oci o les llargues converses que ara es produeixen. Realment, l'únic motiu pel que sobreviu el telèfon fix és perquè és més barat i permet estar parlant més temps per menys diners. Així doncs, el mòbil suposava la primera connexió interactiva i lliure amb la resta del món. Després, Internet suposaria no només un canal d'expressió lliure (almenys teòricament), sinó una valuosa font d'informació i en conseqüència, un lloc d'intercanvi d'aquesta. Però Internet en si és un espai impersonal, d'avatars i pseudònims que amaguen la nostra identitat real a la resta de la comunitat. Aquest anonimat té la seva raó de ser en els perills que suposa difondre informació sobre un mateix a un ciberespai accessible per tothom. Facebook va solucionar i va empitjorar a la vegada aquesta situació. La xarxa social de Mark Zuckerberg va aconseguir proporcionar un espai on-line en el qual es podia tenir una identitat pròpia i definida, sense renunciar (teòricament, molt teòricament) a la teva privacitat. Deixant de banda les perversions de Facebook, qualsevol persona ja podia tenia una part de la seva vida ficada a Internet.
Molt bé, així, fa uns anys ja disposàvem d'un mitjà de comunicació a temps real sense fronteres geogràfiques, un canal d'informació gairebé infinit i una zona d'esplai particular i personal a Internet. Era tan senzill com ajuntar-los. D'aquesta manera, s'evitava la necessitat d'accedir a un ordinador per tenir una connexió. Abans, desenvolupar una activitat personal a Internet era cosa d'un moment determinat, d'un espai de temps que tu dedicaves gairebé íntegrament a aquesta activitat en qüestió. La Blackberry (i per extensió tots els mitjans que ara fan gairebé el mateix) suposa una atemporalitat de la connectivitat a la xarxa. Per exagerar, cada persona pot disposar del seu Matrix (suposaré que tothom ha vist Matrix...) particular a petita escala, en temps real, mentre fa altres coses de la seva vida quotidiana.
Tot plegat provoca una evasió a vegades tan útil com inconvenient. En tenir un mitjà de distracció tan petit i tan il·limitat com un smartphone, és difícil no caure en la temptació de anar a veure què passa a la resta del món, malgrat només faci 2 minuts que no en sabem res. El que comença com una possibilitat pot acabar en una necessitat. Molta gent se sent incomunicada, aïllada en no tenir aquest mitjà d'evasió que li permet trucar per establir un contacte més directe i per sort més personal. Utilitat o corrupció? Tot depèn de cada persona. Dependre a totes hores del que passi a un ciberespai que realment s'allunya del que és la vida formal no és massa recomanable. Hi ha casos d'autèntica obsessió, que no només causen la crispació de pares i docents, sinó dels mateixos amics que estan al costat d'aquesta persona mentre està més preocupat pel que passa a la xarxa que no per la conversa. Evidentment, avui en dia qualsevol persona jove o de mitjana edat depèn en un alt grau de les possibilitats que ofereix Internet i la telefonia mòbil, però d'una manera més utilitarista i per oci, no per necessitat excessiva. L'actuació d'aquestes persones que depenen de la connexió al món virtual és gairebé gratuïta, de fer-ho perquè sí, sense cap objectiu real.
Potser s'ha desenvolupat una malaltia. No només a causa de la Blackberry, sinó de qualsevol smartphone, però suposo que la Blackberry és el paradigma. La més popular i la més chic. Metges del món, proposo que el nom sigui el Síndrome Blackberry.
Perquè aquests tres? Suposo que per una qüestió de preferència personal per uns gèneres determinats, però els tres tenen en comú el factor revolucionari, la genialitat que mou el món amb una petita espurna. Aconsegueixen fer d'una idea un enorme projecte que fa canviar la visió del món. Tot plegat per fer que el cinema segueixi essent un art i no un negoci. Que sigui la innovació i no els diners el que es busqui en crear una pel·lícula.
Evidentment, hi ha altres directors probablement més influents, taquillers o amb més reconeixement, però aquest factor de canvi i diferència, potser frikisme, que tenen aquests Tarantino, Cameron i Nolan. També vull destacar grans directors com Clint Eastwood, Martin Scorsese, Peter Jackson o David Fincher i finalment, proposar diverses pel·lícules recomanables a part de les ja esmentades. Per si un dia us avorriu a casa i no sabeu què mirar:
-El Caso Bourne (i per extensió El Mito Bourne i El Ultimátum de Bourne)
-Seven
-El Club de la Lucha
-El Pianista
-La Red Social
-Up
-Wall-E
-Toy Story (1, 2 i sobretot 3)
-Celda 211
-Cadena Perpetua
-Brokeback Mountain
-Juno
-American History X
-Apocalypse Now (són 3 hores, és una mica lenta i no s'entén a la primera... és a dir, no apta para mentes dormidas)
-Cars
-Minority Report
-Up in the Air
-Yo, Yo Mismo e Irene
-Posdata: Te Quiero
-Forest Gump
-Salvar al Soldado Ryan
-En Tierra Hostil
... i no se me n'acudeixen més en aquest moment, ja n'afegiré més si un dia m'avorreixo. Finalment, tres pel·lícules documentals molt interessants de Michael Moore:
Christopher Nolan pensant. Un moment rellevant, perquè tot el que surt de la prodigiosa ment d'aquest estratega, arquitecte mental, incansable innovador i en resum, un director i guionista genial, és digne d'admirar. Per a Nolan, el cinema no és un senzill entreteniment. L'espectador no ha de tenir un paper passiu davant la pantalla. L'espectador ha de lligar els elements de la pel·lícula a la seva ment i ha de rebre missatges determinats que faran que una vegada acabat el film, es quedi assegut a la butaca, reflexionant sobre el què ha vist. El seu cinema és somni i fantasia, però també és realitat i filosofia. El cinema com a puzzle i com a missatge reflexiu.
Memento (2000) ja mostra el gust de Nolan per explorar els laberints de la ment, mentre que Batman Begins (2005) suposaria la seva consolidació davant un públic més comercial. Crear una història de l'home ratpenat que satisfés un públic cansat de veure pel·lícules de superherois buides de contingut, amb nul·la capacitat de sorpresa i amb una simplicitat soporífera, era certament un repte d'altura. Nolan l'aconseguí. El fet de poder jugar amb les motivacions que varen dur a Bruce Wayne (Christian Bale) a convertir-se en Batman, va possibilitar la creació d'una història sorprenent. Sorprenent sobretot per la veracitat de tot plegat. Hi ha una sensació de lògica i una identificació amb el que el personatge du a terme en funció del que li ha passat i el que pensa, que fa arribar a pensar que perquè no, es podria produir una història així en la vida real.
Evidentment, hem d'acceptar les regles del joc de la ficció que ens proposa, però és cabdal la introducció d'un concepte en certa manera filosòfic, per a assimilar la història amb una implicació elevada. Aquest concepte és la por. No ens hi fixem gaire en la nostra vida quotidiana, però és immanent a gairebé tot. Tenim por a perdre un ésser estimat, tenim por a que ens passi alguna cosa, tenim por a fer-nos mal, a sentir-nos sols... En menor o major mesura, la por guia les accions de l'ésser humà. És això el que Batman Begins transmet. I això ja és una gesta, que una pel·lícula (i més en els temps que corren respecte al cinema) transmeti alguna cosa. Tot plegat ve donat pel fet que Bruce Wayne adopta l'aparença d'un rat-penat perquè de fet els hi té por, creant una paradoxa interessant, i fent que el l'espanta-ocells (el dolent de la peli, vaja...) tingui la por com a principal arma mitjançant l'ús una potent droga.
La pel·lícula va ser molt ben rebuda per crítica i públic, que posava les seves esperances en la nova pel·lícula amb el Joker com a malvat, tal com deixa entreveure el final de Batman Begins. El Joker, l'etern enemic de Batman. Només per la seva presència, la peli havia de valer la pena. Les expectatives eren enormes i lluny de deixar-se endur per la pressió, Nolan aconseguí la gran pel·lícula que és The Dark Knight (El Caballero Oscuro). A més de l'èxit de taquilla (és el tercer film més vist de la història), un guió brillant i la espectacular actuació de Heath Ledger com a Joker (que es mereix un post a part), deixaven l'espectador sembrat a la butaca fins i tot després de la pel·lícula. Sí, la segona part de Batman també fa pensar. Et remou per dintre i et convida a menjar-te el cap en dissertacions filosòfiques sobre la vida quotidiana, que realment no duen enlloc. Però ja ho has fet.
El paper que juga la por a l'anterior pel·lícula el fa en aquesta el caos. El Joker defineix perfectament aquesta idea en la frase "sóc un agent del caos". El que representa aquest personatge és la destrucció, la il·lògica, el desordre, el cinisme, el descontrol. Tot allò que inconscientment rebutgem perquè sempre, i no hi ha excepcions, busquem un ordre. Pot tenir un aspecte de desordre en sí mateix, però dins la lògica de cada persona, existeix aquest ordre, uns esquemes determinats que es predissenyen per afrontar el món i la vida d'una manera determinada. Quan ens rompen aquests esquemes, quan no tenim un punt de referència, és quan sorgeix el pànic i s'apodera de nosaltres. Al llarg de tota la pel·lícula, el Joker fa això, jugar a viure aleatòriament, per impuls i sense maquinar res. Per tant, més filosofia, però això sí, amb una bona dosi d'acció i un argument increïble que deixa l'espectador amb la mirada fixa a la pantalla. Ara faltarà veure com acaba la trilogia de Batman, que té data d'estrena el 2013... esperem que els maias s'equivoquin amb la fi del món el 2012.
The Dark Knight ja l'havia consolidat. Ja era considerat un gran de Hollywood. Ara bé, sorgia un problema d'expectativa: què més podia fer? com podia sorprendre més enllà de la magnífica història de Batman? És com un grup musical que treu un gran CD, tothom pensa que allò és el paradigma insuperable i que tot el que vengui després serà un complement. Una vegada més, tothom s'equivocava. Les maquinacions enrevessades de Nolan es duen a l'extrem a Inception (Origen), que es pot considerar la seva obra magna.
Inception explica la història de Dom Cobb (Leonardo DiCaprio), un lladre de pensaments que s'introdueix a la ment de les seves víctimes mitjançant els somnis i a qui li encarreguen el treball més complicat de la seva vida. Dit així sona desconcertant i realment ho és, però res comparat amb el que t'espera quan veus la pel·lícula. Tot un seguit de jocs mentals, subnivells argumentals i tot un univers oníric que ens transporten a un estat de ficció que requereix una especial atenció. És una peli on no pots anar a pixar perquè si perds un segon ja no entens la resta. Una obra mestra. Un film dels que fan història. Molts argumenten que té moltes referències a pel·lícules anteriors, sobretot a Matrix, però quina obra del cinema actual no en té? I la originalitat i complexitat del guió la fan una ferma candidata als Oscars. Si La Red Social no li impedeix... De fet, crec que els Globus d'Or no han estat justos amb Origen. Ni un sol premi? D'acord, no és per donar-li 11 Oscars, però millor guió i millor muntatge, almenys. Bueno, ja veurem que tal els BAFTA i després els grans Oscars. Val la pena, de veritat. No tornareu a somiar igual després d'aquesta peli. I sinó, aneu-hi almenys per n'Ellen Page, que és una gran actriu (a part de que és moníssima...). Bueno, aquí us deixo un tràiler:
Per acabar, volia destacar un parell d'elements comuns que defineixen l'estil de Nolan i la seva grandesa. En primer lloc, les dues pel·lícules de Batman tenen en comú un tema subjacent: la justícia. Totes les accions i reflexions que duen a terme els personatges tenen com a objectiu arribar al que és just segons les diferents nocions que cadascú consideri. D'altra banda, cada paraula del guió servirà per construir aquest transfons filosòfic tan important, pel que cada frase introdueix conceptes que després ens serviran per resoldre un trencaclosques gegant que s'ha iniciat als primers compassos de la pel·lícula. Després, Nolan sempre té a mà una nòmina d'actors fantàstics als qual sap encaixar perfectament en uns personatges molt ben definits i vius. De fet, no varia massa d'actors. Christian Bale, Michael Caine, Cillian Murphy... apareixen en moltes de les seves pel·lícules. Finalment, l'element més prodigiós del seu cinema per a mi és tot el sentit de veracitat que impregna cada imatge. Tota la història sembla que podria passar si canviéssim alguns paràmetres de la nostra realitat quotidiana. I això ens apassiona. Pensar en un món diferent i més atractiu amb l'esperança de que sigui possible ens fa somiar ingènuament. Això és el que és el cinema de Nolan. Així és com hauria de ser el cinema. El cinema com a somni:
"La vida es sueño, y los sueños, sueños son" - Pedro Calderón de la Barca
James Cameron. Aquest bon home tan atapeït d'oscars és considerat per un gran nombre d'espectadors, actors i crítics com el déu del cinema actual. Aquesta consideració ve justificada pel seu impacte immediat de tots els seus projectes. Cada pel·lícula del director canadenc suposa una revolució, un pas endavant per a la indústria cinematogràfica mundial, marcant la pauta per al nou cinema que esdevindrà a partir d'una de les seves creacions.
El primer film impactant de la seva carrera fou Terminator 2: El Judici Final, que representa una magnífica mostra de cinema d'acció amb l'ús magistral d'efectes especials i una èpica que impregna tota la pel·lícula, però seria Titanic la que deixaria Cameron a l'olimp del cine mundial. La multimilionària producció estrenada el 1997 es convertiria en poques setmanes en la pel·lícula més taquillera de la història del cinema. Cameron agafaria com a referent la història real de l'enfonsament del buc Titanic, que ja de per si resulta interessant, retratant a més el caire humà de l'enfonsament amb una història d'amor apassionant i realment preciosa. A partir de l'interès d'un caçador de tresors marins, la mateixa Rose ens contarà com va viure ella la història com a supervivent de la tragèdia. Crec que no fa falta explicar l'argument, perquè si no heu vist la pel·lícula és perquè no heu volgut.
11 oscars en total, la més guardonada de la història juntament amb Ben-Hur i El Senyor dels Anells: El Retorn del Rei, incloent millor direcció i millor pel·lícula. Cameron havia batut rècords i havia canviat la concepció del cinema. Tot el desplegament tècnic, els efectes especials, el muntatge o la història en si representaven un canvi que donaria lloc al cinema tal com el coneixem ara. Després d'aquesta revolució cinematogràfica, l'expectació per saber quin seria el nou projecte de Cameron era enorme... però va tardar 13 anys en estrenar una nova pel·lícula.
Sí, m'estic referint a Avatar. James Cameron va explicar que era un projecte que tenia en ment des de feia 10 anys, però que els mitjans tecnològics de l'època no li permetien dur-lo a terme. Va esperar, i bé que va fer. El resultat va ser un increïble espectacle d'efectes especials i fantasia fusionats en perfecta harmonia, el que tot plegat produeix una sensació d'estar en un nou món. Si bé la història s'ha de dir que no té cap misteri i és un plantejament típic d'introducció, nus i desenllaç sense cap intriga, l'estètica i la èpica que desprèn aquest film ho compensa. Evidentment, tot això està potenciat per la introducció de la tecnologia 3D per primera vegada en una superproducció al mercat convencional (és a dir, no exclusivament per a cinemes IMAX). Cameron ho havia aconseguit novament. Després d'un temps s'ha pogut comprovar com gairebé tots els films que s'han editat després d'Avatar segueixen el mateix patró i s'enfoquen a donar espectacularitat als efectes en tres dimensions. Avatar aconseguí només 3 oscars. Això s'explica per l'argument ecologista que té, que va bastant en contra del pensament americà i per contra, la que n'aconseguí més, En Tierra Hostil, amb un argument que ressalta l'heroïcitat dels soldats, en va guanyar 6. De totes maneres, Avatar es va convertir en la pel·lícula més taquillera de la història, superant Titanic... tot un honor superar-se a un mateix.
En general, es pot considerar que James Cameron és el Déu del cinema, el tot poderós arquitecte que quan decideix actuar, canvia absolutament el panorama per donar un nou camí a seguir. No se sap quin serà el seu proper projecte. S'ha parlat de una segona part d'Avatar, però no hi ha res confirmat. Sigui com sigui, Cameron tindrà el difícil repte de superar-se a si mateix (perquè és ell mateix qui s'ha posat es llistó alt...) per a no defraudar i seguir amb aquesta important missió que és renovar el cinema, evitant l'estancament en fórmules massa simplistes o enfocades a fer caixa. De fet, aquesta és la grandesa de Cameron: fer caixa, sense pensar en fer-ne, només deixant anar una creativitat increïble i privilegiada.
