Smartphone addict
Comencem amb un clàssic. Un clàssic recent, però molt estès. Massa estès. És comprensible que la espècie humana està en constant evolució i que l’etapa que ens ha tocat viure es caracteritza per una dosi d’informació salvatge constant, però tot té un límit. No hi ha res pitjor que estar a la cua del control de l’aeroport (sí, sí, aquella que et fan fer mil voltes ridículament, però ja en parlaré un altre dia) i que et toqui al davant un o una smartphone addict. Són persones absorbides del món real. Viuen en un món paral·lel que no segueix el continu espai-temps. Tan els és estar caminant per Plaça Catalunya com estar enmig de la guerra d’Iraq. Els és igual, ells viuen en el món apart que és internet. I clar, ni se n’adonen que et tenen al darrera, amb una mica de pressa per a poder sopar abans d’agafar el vol, i que no els pots passar. Tenen l’especial habilitat de col·locar-se al punt intermedi entre dos límits a fi que no els puguis avançar. O bé fan un zig-zag arítmic digne de The Walking Dead. I tu al darrera, intentant passar educadament. El meu consell: fugiu d’algú que camina amb un smartphone, és perjudicial per al vostre sistema nerviós.
Això si els trobeu en moviment. Ara bé, si els trobeu en estàtic són bastant graciosos. No sóc carterista ni en conec cap, però ben segur que deuen ser una presa fàcil. És igual el que els facis, ells segueixen al seu món i el contacte físic no els afecta mentre puguin teclejar les lletres correctes. A part, les seves reaccions no estan en el món real, sinó al seu. Pot estar tot el metro en depressió i mig adormit, que ells es fotran a riure. Clar, tothom es gira, però a ells ni idea perquè el seu sentit de la percepció contextual està distorsionat.
Normalment són éssers solitaris (solitaris en el sentit de contacte humà en directe, em refereixo), però si teniu l’oportunitat de trobar-los en grup, veureu un espectacle impressionant. Són capaços d’interactuar entre ells mentre interactuen amb 20 persones virtuals més. I sense contacte visual. Jo personalment crec que han desenvolupat una capacitat sensorial superior a la normal. La mateixa que els permet baixar a la parada de Metro que toca sense sentir ni mirar el nom de la parada. Perquè també porten música. El que intenta la gent amb la meditació i tal, allò d’arribar al Nirvana i l’abstracció absoluta, els smartphone addicts no és que ho aconsegueixin, és que hi viuen.
La Cruela De Vil
Aquella senyora d’edat madura que s’ha aixecat a les 6 del matí per restaurar-se la cara (hi ha coses que ja sobrepassen el concepte de maquillatge), agafa el primer cadàver d’animal salvatge que té a l’armari (el que ve a ser un abric de pell), es posa les sabates de tacó més hardcore que trobi i sobretot, es dutxa en colònia d’aquelles que haurien de ser considerades arma química. Són persones irritables, que transmeten la sensació de que ningú a la resta del món té una vida tan rellevant com la seva. Potser només van a berenar amb les seves amigues de l’antiga burgesia catalana, però per elles això és més important que res. I no van al bar que tenen al costat de casa, no. Elles van a una xocolateria que estigui a l’altre punta de la ciutat, per allò de l’exclusivitat. No és que m’ho inventi, és que n’he conegut alguna que ho fa. Abans hi anaven en taxi, que té més glamour, però amb això de la crisi s’han hagut de rebaixar a anar en Metro. Per això són encara més irritables. Qualsevol contacte físic excessiu els exaspera. Són gent que necessita espai vital, normalment delimitat per la línia invisible que dibuixa el seu perfum infernal.
També són fàcilment irritables pel teu aspecte exterior. Si portes una samarreta de Nirvana, Converse i una palestina millor no t'atraquis, la teva vida perilla. O almenys perillaria si les mirades matessin. Aquella mirada fixa, tirant una mica el cap cap endarrere mirant de dalt cap a baix, a la que podries dibuixar les línies d'agressivitat que van com a fletxes cap a la teva indumentària. És una tècnica desenvolupada durant anys, n'estic segur. Per això, si vas vestit una mica progre i a més has d'entrar en contacte físic amb un d'aquests exemplars, prepara't per morir a la seva ment.
Un tret distintiu, a part dels esmentats anteriorment, són les ulleres de sol. És igual si estem a novembre i està plovent que ni el diluvi universal o estàs a un Metro. Les ulleres de sol les alliberen per a poder inspeccionar el seu entorn sense que ningú noti la seva mirada. Perquè tenen un instint per inspeccionar. Probablement tenen un sentit del deure amb això. Que la seva obligació és opinar mentalment de tots els elements dissidents que canviarien en l'altre gent. I potser fins i tot tenen tal poder d'imaginació que ens vesteixen a tots amb teixons dissecats i vestits opulents. Quina por, tu.
Finalment, si has d'enfrontar-te verbalment amb una Cruela De Vil, cuida el teu vocabulari. Com més joders, hòsties i putes posis a la teva sintaxi més motius li donaràs per a criticar la teva il·limitada falta d'educació. Això segons elles, clar. Perquè tenen un codi de conducta superior al normal. El seu criteri d'educació és perfecta d'acord amb uns valors de cordialitat i interacció més basats en el segle XIX que en l'actualitat dinàmica. Són d'aquelles que dinen cada dia amb 7 coberts a la taula. Això no implica que siguin educades, implica que són educades a la seva manera. I la seva manera inclou l'opció de desdeny cap a tot allò que els irriti.
