Els salvadors del cinema (II)

James Cameron. Aquest bon home tan atapeït d'oscars és considerat per un gran nombre d'espectadors, actors i crítics com el déu del cinema actual. Aquesta consideració ve justificada pel seu impacte immediat de tots els seus projectes. Cada pel·lícula del director canadenc suposa una revolució, un pas endavant per a la indústria cinematogràfica mundial, marcant la pauta per al nou cinema que esdevindrà a partir d'una de les seves creacions.

El primer film impactant de la seva carrera fou Terminator 2: El Judici Final, que representa una magnífica mostra de cinema d'acció amb l'ús magistral d'efectes especials i una èpica que impregna tota la pel·lícula, però seria Titanic la que deixaria Cameron a l'olimp del cine mundial. La multimilionària producció estrenada el 1997 es convertiria en poques setmanes en la pel·lícula més taquillera de la història del cinema. Cameron agafaria com a referent la història real de l'enfonsament del buc Titanic, que ja de per si resulta interessant, retratant a més el caire humà de l'enfonsament amb una història d'amor apassionant i realment preciosa. A partir de l'interès d'un caçador de tresors marins, la mateixa Rose ens contarà com va viure ella la història com a supervivent de la tragèdia. Crec que no fa falta explicar l'argument, perquè si no heu vist la pel·lícula és perquè no heu volgut.

11 oscars en total, la més guardonada de la història juntament amb Ben-Hur i El Senyor dels Anells: El Retorn del Rei, incloent millor direcció i millor pel·lícula. Cameron havia batut rècords i havia canviat la concepció del cinema. Tot el desplegament tècnic, els efectes especials, el muntatge o la història en si representaven un canvi que donaria lloc al cinema tal com el coneixem ara. Després d'aquesta revolució cinematogràfica, l'expectació per saber quin seria el nou projecte de Cameron era enorme... però va tardar 13 anys en estrenar una nova pel·lícula.

Sí, m'estic referint a Avatar. James Cameron va explicar que era un projecte que tenia en ment des de feia 10 anys, però que els mitjans tecnològics de l'època no li permetien dur-lo a terme. Va esperar, i bé que va fer. El resultat va ser un increïble espectacle d'efectes especials i fantasia fusionats en perfecta harmonia, el que tot plegat produeix una sensació d'estar en un nou món. Si bé la història s'ha de dir que no té cap misteri i és un plantejament típic d'introducció, nus i desenllaç sense cap intriga, l'estètica i la èpica que desprèn aquest film ho compensa. Evidentment, tot això està potenciat per la introducció de la tecnologia 3D per primera vegada en una superproducció al mercat convencional (és a dir, no exclusivament per a cinemes IMAX). Cameron ho havia aconseguit novament. Després d'un temps s'ha pogut comprovar com gairebé tots els films que s'han editat després d'Avatar segueixen el mateix patró i s'enfoquen a donar espectacularitat als efectes en tres dimensions. Avatar aconseguí només 3 oscars. Això s'explica per l'argument ecologista que té, que va bastant en contra del pensament americà i per contra, la que n'aconseguí més, En Tierra Hostil, amb un argument que ressalta l'heroïcitat dels soldats, en va guanyar 6. De totes maneres, Avatar es va convertir en la pel·lícula més taquillera de la història, superant Titanic... tot un honor superar-se a un mateix.

En general, es pot considerar que James Cameron és el Déu del cinema, el tot poderós arquitecte que quan decideix actuar, canvia absolutament el panorama per donar un nou camí a seguir. No se sap quin serà el seu proper projecte. S'ha parlat de una segona part d'Avatar, però no hi ha res confirmat. Sigui com sigui, Cameron tindrà el difícil repte de superar-se a si mateix (perquè és ell mateix qui s'ha posat es llistó alt...) per a no defraudar i seguir amb aquesta important missió que és renovar el cinema, evitant l'estancament en fórmules massa simplistes o enfocades a fer caixa. De fet, aquesta és la grandesa de Cameron: fer caixa, sense pensar en fer-ne, només deixant anar una creativitat increïble i privilegiada.

Els salvadors del cinema (I)

Per si algú no el coneix, el seu nom és Quentin Tarantino. Nascut a Knoxville, Tennesse el 1963, Tarantino representa el present i el futur de la indústria cinematogràfica americana. Aquest bon home és el primer dels tres grans directors del cinema actual que volia destacar, ja que són aquells que marquen la pauta a seguir per a què el sèptim art segueixi innovant i no caigui en la cada vegada més arrelada tendència de pensar només en la taquilla. En un panorama on cada vegada importa menys un bon guió, uns personatges definits o una actuació estelar, aquests tres mags del cinema sempre aconsegueixen la recepta perfecta per a que una pel·lícula envaeixi els sentits dels espectadors.

La gran estrena de Quentin Tarantino com a director fou Reservoir Dogs, el 1992. En aquest film ja es podien distingir alguns dels trets fonamentals que més tard definirien gairebé un nou gènere de cinema. Al principi de la pel·lícula, els protagonistes seuen a una taula d'un restaurant parlant del significat de la cançó Like A Virgin de Maddona. La conversa resulta realment interessant i graciosa, però poc després veurem que no té la més mínima rellevància en la història. Ara bé, com després veurem, aquesta petita introducció ens serveix per definir els personatges i sobretot per humanitzar-los. No són només gàngsters, sinó que per damunt de tot són persones. La violència, l'humor negre i alguns recursos estilístics com la música retro o la perspectiva des de dins del maleter d'un cotxe són altres elements que ja apareixen a Reservoir Dogs i que posteriorment es repetiran. En general, la història és simple: una banda de gàngsters que planegen un robatori i els surt malament. Tan senzill. Ara bé, no és el "què" de la història, sinó el "com" l'important en aquesta pel·lícula.

Amb aquesta primera immersió en el món del cinema, Tarantino aconseguí donar-se a conèixer al món del cinema, però seria Pulp Fiction (1994) la peça clau que consagraria el director nord-americà com a visionari del cinema mundial. Es tracta d'una fórmula molt semblant a la de Reservoir Dogs, però amb un joc temporal, uns personatges i uns diàlegs que creen una historia trepidant sense gairebé acció (tenent en compte que hi hauria d'haver trets, persecucions i lluites cada 5 minuts essent una peli de gangsters i mafiosos), que ens atrapa de principi a fi. Cèlebres són la conversa entre Jules i Vincent sobre els massatges als peus, l'escena del bar dels anys 50 entre Mia i Vincent o la cita bíblica de Jules abans de fer la seva feina:

Gran interpretació la de Samuel L. Jackson creant el personatge enigmàtic, reflexiu i a la vegada intrigant Jules. També trobem a Mia (Uma Thurman), la novia del cap de Jules i Vincent Vega (John Travolta), així com a Butch (Bruce Willis), un boxejador que estafa a la màfia i pretén fugir d'ella. Aparentment, tot són històries inconnexes que tenen el seu interès en elles mateixes, però que en cap cas podem pensar com es podrien lligar. Doncs bé, al final de la pel·lícula veurem con totes les històries estaven connectades d'una manera o altra, i el que és encara més sorprenent: és una historia circular, és a dir, comença i acaba al mateix punt. Un film imprescindible.

Després de Pulp Fiction, Tarantino faria Four Rooms (1995) i Jackie Brown (1997), on demostraria la seva capacitat d'autoinvenció sorprenent amb unes històries que divergeixen bastant de les seves primeres creacions. Ara bé, les següents peces que volia destacar són Kill Bill Vol.1 i Vol.2. Tarantino tornarà agafar Uma Thurman i la convertirà en Bellatrix Kiddo, a.k.a. The Bride, a.k.a Black Mamba. Es poden resumir aquestes dues pel·lícules com una història de venjança, una venjança sagnant i violenta on la protagonista té com a principal objectiu matar el seu propi ex-marit, a qui realment estima. A part de l'argument xocant, durant tot el llargmetratge no pensem en cap moment en si el que fa la novia està bé o malament, sinó que gairebé ho justifiquem, ja que és un personatge tan humanitzat, tan proper a nosaltres, que ens identifiquem amb la seva causa i gairebé disfrutem de veure com du a terme la seva venjança. És molt sàdica, però tampoc arriba a causar repulsa. Tarantino aconsegueix buidar èticament la pel·lícula, esborrar qualsevol remordiment i eliminar qualsevol missatge que hi pugui haver implícit. Ara bé, acaba demostrant que l'ésser humà és pervers i sanguinari pel simple fet de que és capaç de crear un entreteniment amb una historia tan escabrosa sense que l'espectador pensi en moralitats.

Finalment, Malditos Bastardos (Inglorious Basterds, 2009). La més recent obra de Tarantino s'ambienta a la Segona Guerra Mundial, però no és un document històric, sinó que crea una fantasia agafant allò que li interessa del que realment va passar, desembocant en un final apoteòsic que sé cert que tots haguéssim desitjat. Els Bastards són un grup de jueus nord-americans que s'infiltren a França per a exterminar nazis. Després s'aniran afegint una sèrie de personatges i històries que s'ajunten en un mateix punt, una mica en la línia de Pulp Fiction, tot i que no tan complex. És una peli entretinguda i sobretot divertida. Una vegada més, tal com ens passava a Kill Bill, aprovem el que fan els protagonistes perquè és el que realment faríem si ens veiéssim alliberats de qualsevol norma moral. Així, Tarantino aconsegueix un aire còmic en la pel·lícula mitjançant l'ironia, l'humor negre o la caricatura, com la de Adolf Hitler. També és impresionant l'actuació de Christoph Waltz com a coronel Hans Landa, creant un personatge que ens posarà dels nervis durant tot el film, amb sang freda, meticulositat i un cert caràcter infantil però a la vegada retorçut. Per alguna cosa li van donar l'Oscar a millor actor de repartiment. Una altra pel·lícula impressionant, digna de ser vista vàries vegades:

En general, no es pot encaixonar l'estil de Tarantino dins un gènere en particular. És un director eclèctic, mesclant acció, comèdia, cine oriental o spaghetti western entre altres, i és precisament aquest fet el que fa que les seves creacions siguin tan aclamades. Quentin Tarantino té un gènere propi que no es pot comparar amb cap altre tipus de cinema. Realment té una ment privilegiada per a l'escriptura de guions (gairebé tots els guions de les pel·lícules que ha dirigit són seus) i una imaginació increïble que tot plegat aconsegueixen treure el màxim profit de les possibilitats que dona una peça fílmica. I el més important de tot: Tarantino ens endinsa en el nostre propi món des d'un punt de vista revolucionari, el que crea al final un nou món en el que ens hi identifiquem.