Els salvadors del cinema (II)

James Cameron. Aquest bon home tan atapeït d'oscars és considerat per un gran nombre d'espectadors, actors i crítics com el déu del cinema actual. Aquesta consideració ve justificada pel seu impacte immediat de tots els seus projectes. Cada pel·lícula del director canadenc suposa una revolució, un pas endavant per a la indústria cinematogràfica mundial, marcant la pauta per al nou cinema que esdevindrà a partir d'una de les seves creacions.

El primer film impactant de la seva carrera fou Terminator 2: El Judici Final, que representa una magnífica mostra de cinema d'acció amb l'ús magistral d'efectes especials i una èpica que impregna tota la pel·lícula, però seria Titanic la que deixaria Cameron a l'olimp del cine mundial. La multimilionària producció estrenada el 1997 es convertiria en poques setmanes en la pel·lícula més taquillera de la història del cinema. Cameron agafaria com a referent la història real de l'enfonsament del buc Titanic, que ja de per si resulta interessant, retratant a més el caire humà de l'enfonsament amb una història d'amor apassionant i realment preciosa. A partir de l'interès d'un caçador de tresors marins, la mateixa Rose ens contarà com va viure ella la història com a supervivent de la tragèdia. Crec que no fa falta explicar l'argument, perquè si no heu vist la pel·lícula és perquè no heu volgut.

11 oscars en total, la més guardonada de la història juntament amb Ben-Hur i El Senyor dels Anells: El Retorn del Rei, incloent millor direcció i millor pel·lícula. Cameron havia batut rècords i havia canviat la concepció del cinema. Tot el desplegament tècnic, els efectes especials, el muntatge o la història en si representaven un canvi que donaria lloc al cinema tal com el coneixem ara. Després d'aquesta revolució cinematogràfica, l'expectació per saber quin seria el nou projecte de Cameron era enorme... però va tardar 13 anys en estrenar una nova pel·lícula.

Sí, m'estic referint a Avatar. James Cameron va explicar que era un projecte que tenia en ment des de feia 10 anys, però que els mitjans tecnològics de l'època no li permetien dur-lo a terme. Va esperar, i bé que va fer. El resultat va ser un increïble espectacle d'efectes especials i fantasia fusionats en perfecta harmonia, el que tot plegat produeix una sensació d'estar en un nou món. Si bé la història s'ha de dir que no té cap misteri i és un plantejament típic d'introducció, nus i desenllaç sense cap intriga, l'estètica i la èpica que desprèn aquest film ho compensa. Evidentment, tot això està potenciat per la introducció de la tecnologia 3D per primera vegada en una superproducció al mercat convencional (és a dir, no exclusivament per a cinemes IMAX). Cameron ho havia aconseguit novament. Després d'un temps s'ha pogut comprovar com gairebé tots els films que s'han editat després d'Avatar segueixen el mateix patró i s'enfoquen a donar espectacularitat als efectes en tres dimensions. Avatar aconseguí només 3 oscars. Això s'explica per l'argument ecologista que té, que va bastant en contra del pensament americà i per contra, la que n'aconseguí més, En Tierra Hostil, amb un argument que ressalta l'heroïcitat dels soldats, en va guanyar 6. De totes maneres, Avatar es va convertir en la pel·lícula més taquillera de la història, superant Titanic... tot un honor superar-se a un mateix.

En general, es pot considerar que James Cameron és el Déu del cinema, el tot poderós arquitecte que quan decideix actuar, canvia absolutament el panorama per donar un nou camí a seguir. No se sap quin serà el seu proper projecte. S'ha parlat de una segona part d'Avatar, però no hi ha res confirmat. Sigui com sigui, Cameron tindrà el difícil repte de superar-se a si mateix (perquè és ell mateix qui s'ha posat es llistó alt...) per a no defraudar i seguir amb aquesta important missió que és renovar el cinema, evitant l'estancament en fórmules massa simplistes o enfocades a fer caixa. De fet, aquesta és la grandesa de Cameron: fer caixa, sense pensar en fer-ne, només deixant anar una creativitat increïble i privilegiada.

Els salvadors del cinema (I)

Per si algú no el coneix, el seu nom és Quentin Tarantino. Nascut a Knoxville, Tennesse el 1963, Tarantino representa el present i el futur de la indústria cinematogràfica americana. Aquest bon home és el primer dels tres grans directors del cinema actual que volia destacar, ja que són aquells que marquen la pauta a seguir per a què el sèptim art segueixi innovant i no caigui en la cada vegada més arrelada tendència de pensar només en la taquilla. En un panorama on cada vegada importa menys un bon guió, uns personatges definits o una actuació estelar, aquests tres mags del cinema sempre aconsegueixen la recepta perfecta per a que una pel·lícula envaeixi els sentits dels espectadors.

La gran estrena de Quentin Tarantino com a director fou Reservoir Dogs, el 1992. En aquest film ja es podien distingir alguns dels trets fonamentals que més tard definirien gairebé un nou gènere de cinema. Al principi de la pel·lícula, els protagonistes seuen a una taula d'un restaurant parlant del significat de la cançó Like A Virgin de Maddona. La conversa resulta realment interessant i graciosa, però poc després veurem que no té la més mínima rellevància en la història. Ara bé, com després veurem, aquesta petita introducció ens serveix per definir els personatges i sobretot per humanitzar-los. No són només gàngsters, sinó que per damunt de tot són persones. La violència, l'humor negre i alguns recursos estilístics com la música retro o la perspectiva des de dins del maleter d'un cotxe són altres elements que ja apareixen a Reservoir Dogs i que posteriorment es repetiran. En general, la història és simple: una banda de gàngsters que planegen un robatori i els surt malament. Tan senzill. Ara bé, no és el "què" de la història, sinó el "com" l'important en aquesta pel·lícula.

Amb aquesta primera immersió en el món del cinema, Tarantino aconseguí donar-se a conèixer al món del cinema, però seria Pulp Fiction (1994) la peça clau que consagraria el director nord-americà com a visionari del cinema mundial. Es tracta d'una fórmula molt semblant a la de Reservoir Dogs, però amb un joc temporal, uns personatges i uns diàlegs que creen una historia trepidant sense gairebé acció (tenent en compte que hi hauria d'haver trets, persecucions i lluites cada 5 minuts essent una peli de gangsters i mafiosos), que ens atrapa de principi a fi. Cèlebres són la conversa entre Jules i Vincent sobre els massatges als peus, l'escena del bar dels anys 50 entre Mia i Vincent o la cita bíblica de Jules abans de fer la seva feina:

Gran interpretació la de Samuel L. Jackson creant el personatge enigmàtic, reflexiu i a la vegada intrigant Jules. També trobem a Mia (Uma Thurman), la novia del cap de Jules i Vincent Vega (John Travolta), així com a Butch (Bruce Willis), un boxejador que estafa a la màfia i pretén fugir d'ella. Aparentment, tot són històries inconnexes que tenen el seu interès en elles mateixes, però que en cap cas podem pensar com es podrien lligar. Doncs bé, al final de la pel·lícula veurem con totes les històries estaven connectades d'una manera o altra, i el que és encara més sorprenent: és una historia circular, és a dir, comença i acaba al mateix punt. Un film imprescindible.

Després de Pulp Fiction, Tarantino faria Four Rooms (1995) i Jackie Brown (1997), on demostraria la seva capacitat d'autoinvenció sorprenent amb unes històries que divergeixen bastant de les seves primeres creacions. Ara bé, les següents peces que volia destacar són Kill Bill Vol.1 i Vol.2. Tarantino tornarà agafar Uma Thurman i la convertirà en Bellatrix Kiddo, a.k.a. The Bride, a.k.a Black Mamba. Es poden resumir aquestes dues pel·lícules com una història de venjança, una venjança sagnant i violenta on la protagonista té com a principal objectiu matar el seu propi ex-marit, a qui realment estima. A part de l'argument xocant, durant tot el llargmetratge no pensem en cap moment en si el que fa la novia està bé o malament, sinó que gairebé ho justifiquem, ja que és un personatge tan humanitzat, tan proper a nosaltres, que ens identifiquem amb la seva causa i gairebé disfrutem de veure com du a terme la seva venjança. És molt sàdica, però tampoc arriba a causar repulsa. Tarantino aconsegueix buidar èticament la pel·lícula, esborrar qualsevol remordiment i eliminar qualsevol missatge que hi pugui haver implícit. Ara bé, acaba demostrant que l'ésser humà és pervers i sanguinari pel simple fet de que és capaç de crear un entreteniment amb una historia tan escabrosa sense que l'espectador pensi en moralitats.

Finalment, Malditos Bastardos (Inglorious Basterds, 2009). La més recent obra de Tarantino s'ambienta a la Segona Guerra Mundial, però no és un document històric, sinó que crea una fantasia agafant allò que li interessa del que realment va passar, desembocant en un final apoteòsic que sé cert que tots haguéssim desitjat. Els Bastards són un grup de jueus nord-americans que s'infiltren a França per a exterminar nazis. Després s'aniran afegint una sèrie de personatges i històries que s'ajunten en un mateix punt, una mica en la línia de Pulp Fiction, tot i que no tan complex. És una peli entretinguda i sobretot divertida. Una vegada més, tal com ens passava a Kill Bill, aprovem el que fan els protagonistes perquè és el que realment faríem si ens veiéssim alliberats de qualsevol norma moral. Així, Tarantino aconsegueix un aire còmic en la pel·lícula mitjançant l'ironia, l'humor negre o la caricatura, com la de Adolf Hitler. També és impresionant l'actuació de Christoph Waltz com a coronel Hans Landa, creant un personatge que ens posarà dels nervis durant tot el film, amb sang freda, meticulositat i un cert caràcter infantil però a la vegada retorçut. Per alguna cosa li van donar l'Oscar a millor actor de repartiment. Una altra pel·lícula impressionant, digna de ser vista vàries vegades:

En general, no es pot encaixonar l'estil de Tarantino dins un gènere en particular. És un director eclèctic, mesclant acció, comèdia, cine oriental o spaghetti western entre altres, i és precisament aquest fet el que fa que les seves creacions siguin tan aclamades. Quentin Tarantino té un gènere propi que no es pot comparar amb cap altre tipus de cinema. Realment té una ment privilegiada per a l'escriptura de guions (gairebé tots els guions de les pel·lícules que ha dirigit són seus) i una imaginació increïble que tot plegat aconsegueixen treure el màxim profit de les possibilitats que dona una peça fílmica. I el més important de tot: Tarantino ens endinsa en el nostre propi món des d'un punt de vista revolucionari, el que crea al final un nou món en el que ens hi identifiquem.

Espanya campiona del món: Un retrat humà

Dia 11 de Juliol la selecció espanyola es proclamava campiona del món a Sudàfrica, després de superar una primera fase complicada per la derrota davant Suïssa, guanyar a Portugal a octaus, rompre la maledicció de quarts batent Paraguai, arribar per primer cop a la final derrotant una gran Alemanya i superant Holanda per 1-0 a la final. Això significava el triomf d'un equip que havia demostrar de sobres la seva vàlua, practicant un futbol bell i eficaç, i a més també implicava el compliment d'un somni per a molts ciutadans aficionats al futbol. Ara bé, per damunt de la glòria esportiva, el partit de diumenge suposava el triomf d'un grup humà. Hi va haver una sèrie de fets que hem van cridar l'atenció en aquest sentit, deixant de banda allò merament esportiu.

En primer lloc, la imatge del capità Iker Casillas plorant després del partit reflectia el compliment d'un somni a nivell personal, l'explosió d'un sentiment sincer i espontani que ni el fet de que l'observessin milions de persones pogué evitar, ja que en un moment així, res importa per damunt de tastar aquell moment amb tota intensitat. Després, el mateix Casillas protagonitzaria un moment realment bonic. Tot i que aquest moment suposava que programes, revistes i altres mitjans del cor (o no... tal com s'ha vist a diaris esportius com Marca) tindrien un titular de primera, realment es tractava d'un gest afectiu que mostrava la humanitat i la dolçor d'una persona que veiem tan llunyana a nosaltres. És ben normal que vulguis compartir un moment tan especial amb la persona que més t'estimes, no? Una imatge val més que mil paraules, i si és en moviment, encara més:

Un altre fet que em va fer apreciar aquests jugadors va ser veure com Carles Pujol, Xavi Hernández i Gerard Piqué passejaven la senyera per l'estadi. Alguns els pareixerà criticable perquè pot ser interpretat com un gest per renegar de la bandera espanyola i tal... però en la meva opinió, la intenció d'aquests jugadors catalans tan sols era solidaritzar-se amb els milions de catalans que han vist retallat alguns dels drets que els atorgava el nou estatut, després de que el Tribunal Constitucional dictàs sentència. Que tres personatges públics que juguen amb gust per un equip que representa l'estat espanyol tinguin aquest gest, significa molt, ja que envia un missatge neutral, ni separatista ni unitarista, reivindicant un sentiment, el sentiment de sentir-se català.

Finalment, Iniesta. L'home tranquil. Un personatge que prové d'un poble més petit que Capdepera, Fuentealbilla, i que ha aconseguit que el nom del seu lloc d'origen sigui conegut arreu del món. Un tio senzill, humil i agradable, el que també es tradueix en el seu joc. A la pròrroga, ja sabíem que aquell partit es decidiria o als penaltis o per 1-0, i vaig aturar-me a pensar qui es mereixia marcar un gol que marcaria la història del futbol mundial. Ningú millor que Andrés Iniesta. Per què? Doncs perquè suposava el triomf de la humilitat, del treball en equip, de la bondat, és a dir, tot el que Iniesta representa. L'heroi d'Stamford Bridge tornava a aparèixer aquest cop amb una camiseta roja per a materialitzar un triomf esportiu i humà. A més, el gest que va tenir Iniesta amb Dani Jarque, capità de l'espanyol que va morir d'un tràgic atac al cor, demostra el que val realment Iniesta fora dels terrenys de joc.

A vegades tan sols es veuen les coses superficialment i crec que a n'aquest cas era important veure més enllà de l'èxit d'una selecció de futbol, destacant aquests petits fets que magnifiquen la gesta aconseguida ahir, superant les fronteres d'allò esportiu per a situar-se en els valors més humanitaris. Així que enhorabona a la selecció i tots els components, i bé, us deixo amb el gol de Don Andrés, que realment posa la pell de gallina:

Quin sentit té?

Aquest foto tan explícita i esgarrifosa retrata el moment en que el torero Julio Aparicio rep una cornada després de travelar quan feia la seva actuació a la plaça de Las Ventas a Madrid durant la Fira de Sant Isidre. El diagnòstic és bastant fotut: la banya de l'animal li va entrar pel coll i li va sortir per la boca, ocasionant-li una ferida una ferida a la regió submandibular amb una trajectòria ascendent que li penetrà a la cavitat bucal, li travessà la llengua i li arribà al paladar, el que li produí una fractura al maxil·lar superior. En resum, que va acabar fet un cristo. És realment esgarrifant i la primera reacció és de compassió, però si ho penses fredament, què s'esperava? Per fer justícia, no li podia passar altre cosa. Després de torturar a un pobre animal i fer-lo agonitzar cruelment, és lògic que la resposta sigui una bona cornada.

Realment, té algun sentit el toreo? Particularment, em pareix una activitat bàrbara, en la que el públic gaudeix de veure sofriment, sang i violència. Talment com a l'antiga roma quan sortien els gladiadors a lluitar, però ara almenys tenim un poc de respecte a la vida humana tot i que no el tenim per a la vida animal. Ara, el que més gràcia fa és que aquest deplorable "art" és el símbol intocable de la cultura espanyola, tan com per ser inclòs a la bandera i tot. Si entenem que allò que s'elegeix com a símbol representa l'esperit d'un determinat conjunt, això implica que la societat espanyola s'identifica amb els valors que es defensen al toreo? Si es així, és realment preocupant, perquè significa que estem a un país realment inculte... Ara bé, a més de ser un símbol, esdevé una mostra de valentia, masculinitat, honor i casta per a aquells qui hi participen. D'aquesta manera, els que surten per la porta gran són rebuts com a herois. Herois per haver matat un bou amb el major dolor possible...

S'ha generat molt debat entorn a la possibilitat de prohibir les corregudes de toros i quan s'ha fet efectiu, com a Catalunya, hi ha hagut grans protestes dient que intentaven eliminar una part important de la cultura espanyola. Cert, s'elimina una part de la cultura, però hi ha festes de pobles on es tira una cabra de dalt d'un campanar i dubto que això tingui molt de cultural. Així, que amb els toros, podem aplicar el mateix criteri. Realment és necessari mantenir un espectacle tan lamentable?

Per tant, si a aquest homenet li claven una cornada a sa mandíbula, crec que no té motius per queixar-se, perquè sabia el que feia i a què s'exposava. Així que de la compassió inicial, en queda ben poca. També cal dir que es seu estat actualment és estable i no corre perill de mort. Ja hi tornarà.

En Tierra Hostil: Com fer la guerra neutral

The Hurt Locker (títol original) va ser guardonada amb 6 oscars (millor pel·lícula, direcció, guió, mescla de so, muntatge de so i muntatge) a la cerimònia d'aquest any, per davant de l'altra gran favorita Avatar, que n'obtingué 3 (fotografia, direcció artística i efectes visuals). A simple vista, una pel·lícula bèl·lica dirigida per Kathryn Bigelow triomfava damunt una pel·lícula d'aventures de James Cameron, i realment no hi ha res a objectar ja que Avatar llevat de l'aspecte gràfic i l'èpica té molt que desitjar, mentre que En Tierra Hostil és una pel·lícula que la veritat és que està molt ben aconseguida. Ara bé, més enllà dels mèrits cinematogràfics, podem trobar un missatge subjacent que vaig descobrir gràcies a un article del filòsof i autor eslovac Slavoj Zizek.

El triomf de The Hurt Locker era realment estrany, ja que significava el triomf d'una pel·lícula d'escàs ressò mediàtic feta amb mètodes que escapen de l'espectacularitat hollywoodiense per damunt de la pel·lícula més taquillera de la història que respon als patrons de l'acadèmia. El perquè de tot plegat és més evident del que pareix. El missatge que donava Avatar era clarament antimilitarista i anti industrialització desmesurada, inclús amb connotacions ecologistes. No són precisament els valors imperants a la societat estadounidense. En canvi, la pel·lícula de Kathryn Bigelow, en paraules de Zizek "presenta a l'Exèrcit nord-americà d'una manera plenament d'acord amb la seva propia imatge pública en el nostre temps de intervencions humanitàries i de pacifisme militarista". Així, donant aquests oscars a The Hurt Locker s'evitaven donar suport a una pel·lícula com Avatar, que mostra uns ideals ferms, i a més s'enaltia el sentiment americà. D'acord, ja s'entén tot.

En Tierra Hostil aconsegueix aquest efecte agafant un estil documental i aparentment objectiu. És a dir, el film fa referència en cap moment al motiu real pel qual l'exèrcit dels EE.UU. és a Irak. I què es mostra a la peli doncs? Senzillament el relat en capítols (em fa molt gràcia que l'oscar al millor guió sigui per una peli contada en dies inconnexos) de l'arriscada vida d'una brigada d'artificiers, volent retratar el drama humà que pateixen. És el que Zizek anomena "la humanització del soldat". Aquesta humanització del soldat pretén deslligar la guerra de les seves conseqüències a nivell moral i polític.

Tot el que es plantejava a aquest article, que per cert també criticava dues pel·lícules més per usar la mateixa tècnica, em va fer pensar. Es pot retratar una guerra des d'un punt de vista neutral? El que fa The Hurt Locker no és mantenir-se en la neutralitat, sinó defensar aquesta visió gairebé idealitzada que tenen els americans del seu exèrcit. Ells no fan la guerra, fan projectes de pau. Bastant ironic, igual que el premi Nobel de la pau sigui pel president d'un dels estats més bel·licistes del món. No es pot fer veure que una guerra és neutral, perquè entrar en guerra ja suposa un posicionament. Sempre hi ha interessos pel mig. Dubto que si a Irak no hi hagués el petroli que hi ha els americans s'haguessin molestat en declarar la guerra a Sadam Hussein. Donant el missatge que dóna En Tierra Hostil l'únic que s'aconsegueix és justificar la guerra, fent veure que si un país té soldats a un altre per alguna cosa serà, tot i que ningú ens ho hagi aclarit. Tal com diu Zizek "la ideologia hi és més que mai: estem allà amb els nostres nois, identificant-nos amb ells". És cert que els soldats sofreixen dia a dia i mereixen ser respectats, però això no implica que això pugui servir de cortina de fum per a ocultar els objectius polítics i les implicacions morals que té una guerra, ja que precisament són els factors que han portat a aquests soldats a viure en la situació que viuen.

Crec que és important adonar-nos d'aquestes coses, perquè sinó és fàcil deixar-se convèncer per una pel·lícula com aquesta i caure en l'error de no veure el que hi ha més enllà. Si voleu veure En Tierra Hostil com a pel·lícula en si, la veritat és que és recomanable, però el missatge que transmet és realment deplorable i salta a la vista quan veus la pel·lícula.

Per tant, no podem fer veure que una guerra no és res més que una guerra sense política ni ètica, i qui vulgui demostrar el contrari l'únic que aconsegueix és encobrir aquests factors. Un retrat del que realment és una guerra es veu a Fahrenheit 9/11 de Michael Moore, una pel·lícula documental molt interessant que crec que es mereix una entrada a part.

ReLax

Així és com es titulava el primer disc de Lax 'n' Busto amb el seu nou cantant, i no podia ser més encertat, ja que s'obria una nova etapa que deixava enrere l'esgotament i la suavitat del Morfina i del CD en directe Amb Tu, on es perdia l'essència rock del grup.

En Pemi Fortuny deixava la banda el 2006 per a realitzar projectes humanitaris a Sierra Leona. No se sap molt bé quina mosca li va picar, però en tot cas és lloable la seva decisió. En Salva Racero Alberch s'incorporava a la banda del Vendrell amb la missió de fer oblidar en Pemi i sobretot, d'ajudar a la renovació de la banda. Havia actuat al musical Mar i Cel d'Àngel Guimerà, on ja havia demostrat la vàlua de la seva veu. Hi havia una mica de neguit per saber com s'adaptaria una veu tan formada, melodiosa i inclús dolça a un grup de rock com Lax 'n' Busto, sobretot havent escoltat la veu pelada i dura d'en Pemi Fortuny. El resultat realment seria espectacular. Costava una mica al principi però la veritat és que l'arribada d'en Salva va representar un salt qualitatiu important pels Lax.

Ja era bo el Relax, doncs encara millor seria l'Objectiu:La Lluna, un disc ple d'energia, de melodies trepidants, sentiments i bones lletres. Però el més important és que en aquest CD es pot apreciar el nou rumb del grup. Ja no es tractava de donar un marge als fans per a acceptar al nou cantant i les noves cançons, ara s'havia de marcar un camí ben definit. Tan la crítica, com el públic o les xifres han demostrat que va ser una bona elecció. Així, en aquest nou disc podem trobar cançons realment rock com Intuïció, juntament amb altres que són pur sentiment com Qué Boig El Món.

Molt bé, una vegada passada la fase de transició i havent-se afirmat, tocava demostrar al món com ho feien en directe. Per això, es publicà el CD+DVD A l'Apol·lo, on es fa un recull de les millors cançons del grup amb les noves cançons del darrer disc. Des del meu punt de vista, es pot definir aquest concert a la Sala Apol·lo en dues paraules: Im presionant. Força, energia, conexió amb el públic, sentiment, posada en escena, compenetració, virtuosisme i sobretot rock, molt de rock. Quan vaig sentir per primer cop el Salva cantant amb els Lax, em vaig demanar com sonarien els antics temes amb la seva veu i aquest CD em va donar la oportunitat de fer-ho. Sense menysprear el treball d'en Pemi els anys anteriors, cançons com Llença't, La Meva Terra És El Mar o Miami Beach sonaven amb més frescura i força. Ara bé, la més espectacular de totes va ser Toca'm Els Ous Maria. També he de dir que el disseny de la portada em pareix espectacular.

Com dirien a la península... pa' gusto' colore', però crec que els Lax 'n' Busto han aconseguit ser un gran grup de rock i no caure en el pop com altres grups de rock català, que poc a poc s'han anat fonent en les melodies més suaus. Això els ha fet perdre fans evidentment, però també n'han guanyat molts que esperaven el retorn al rock descarat dels primers discos, com jo. Bé, us deixo un parell de cançons de la nova etapa, a mem que us pareixen (us avís que són un poc freaks es videoclips...)

No nos moverán!

Aquesta és una breu història d'un boicot a un programa que sobreviu fidel a uns ideals. Sé Lo Que Hicisteis va nèixer ara fa 4 anys com un programa de crítica televisiva, presentat per na Patricia Conde i amb la col·laboració de Angel Martín, Miki Nadal, Pepe Macías i Dani Mateo, a més de Pilar Rubio i Cristina Urgel com a reporteres. SLQH pujava vertiginosament la quota de audiència i Telecinco, a la que dedicaven bona part del programa, va veure que un factor important d'aquest èxit era la crítica que li feien. S'ha de dir que n'Angel Martín no és precisament un tio que es talli a l'hora de criticar, amb un humor àcid i mordaç com poques vegades s'havia vist a televisió i per tant, Telecinco sortia bastant malparada a la secció de "el analista de medios". Així, T5 va presentar una demanda a la Sexta i com que a n'aquest país sempre guanya el que més pasta té... la Sexta va quedar vetada d'emetre imatges de Telecinco més o menys al segon any en antena de SLQH.

Arrel d'això, amb el temps, les altres cadenes en que eren criticades per SLQH anaven prohibint les imatges a la Sexta: Cuatro, Telemadrid i fa uns dies, Antena 3. Però per si no era poc, Telecinco fitxaria na Pilar Rubio, que havia adquirit molt de protagonisme a dins el programa(més per què està bona que per mèrits professionals, tot s'ha de dir) i Cuatro fitxaria na Cristina Urgel.

Vaja, que no era fàcil la cosa. Un programa de crítica televisiva que casi no pot emetre vídeos de cap cadena i que se li envan colaboradors... Però SLQH no acabaria, es renovaria cercant noves seccions, nous colaboradors i agafant les paròdies com a recurs per a suplir els videos, juntament amb la inclusió de noves reporteres: primer Berta Collado i després Cristina Pedroche i Paula Prendes, que en la meva humil opinió, superaran el treball de les dues precedents. I així, Sé Lo Que Hicisteis encara segueix en antena amb un 8% de share de mitjana i donant canya.

Probablement, si veis el programa opinareu que es mereixen que no els deixin emetre imatges per què certament oferien una dura visió en contra de totes les cadenes. Ara bé, no tenen raó? No tenim una tele que es basa en basura i merda amuntonada? Programes com Sálvame o Tal Cual són programes tan poc seriosos, on s'aseuen persones que es diuen periodistes però que no saben ni que significa aquesta condició i basats en discutir sobre banalitats que l'únic que fomenten es la incultura. Basta veure com s'idolatra a aquest personatge indesitjable de na Belén Esteban. Una tia que com diu n'Ángel es va fer famosa "por tocarla la chorra a un torero" i que representa la incultura, la vulgaritat, l'estupidesa i la curtor humana elevada a la màxima potència, i encara li diuen "la princesa del pueblo". Serà del vostre... perquè del meu segur que no.

És per això que aprecio tant aquest programa, per dir les coses sense traves i mostrar la realitat d'una televisió que poc té de qualitat. Això si, no es pot criticar aquest tipus de programa perquè tothom pensa que són meravellosos, però una cosa és fer un programa de premsa rosa i l'altre fer una tertulia que té més de pati de col·legi que de programa de televisió.

És cert, tendran poca audiència, però fan un programa d'humor amb un equip de bons presentadors, reporteres espontànies i descaradas, i perquè no dirho... ties bones. Per jo, SLQH és sagrat... cada dia a les 3 i mitja necessit sentir aquell "bienvenidos a Sé Lo Que Hicisteis" de na Patricia i almanco veure que no només jo pens que a n'aquest país sa tele és una merda (amb excepcions, però en general és així).

Llarga vida a Sé Lo Que Hicisteis!

Sensacions inexplicables

Hi ha moments en que la nostra raó no és suficient. Podem fer valoracions comparant factors positius negatius o positius d'una cosa, establint el que és contraproduent o el que ens beneficiarà, però a vegades hi ha una força atraient inexplicable, indescriptible i incomprensible que ens estira i gairebé ens obliga a seguir el camí que ens marca. Instint? No ho sé bé, però crec que un instint és més desxifrable o més fàcil de reconèixer. Quan tenim gana, quan tenim son, quan una persona ens atreu físicament, sabem donar-li un perquè. Vaja, que sabem donar-li una causa. A aquesta sensació no, aquesta sensació és absolutament abstracta.

Suposo que allà a on es produeix més és en situacions amoroses. Veus a aquella persona i no saps ben bé el que t'atreu d'ella, la mires i té alguna cosa, però no pots contar-li a algú altre el que t'agrada d'ella perquè no ho saps ni tu. Penses i compares: "perquè ella? si la seva amiga em cau millor, és més guapa i s'assembla més a mi?", però no serveix de res. Aquesta sensació inexplicable seguirà allà.

Ara bé, no només es redueix a l'atracció amorosa. Perquè m'agrada el rock i no el pop, el country o les havaneres? Al cap i a la fi, m'agraden algunes cançons que tenen bona part de renou. Em podem demanar què m'agrada del rock i contestaré que aquells riffs de guitarra, els solos, les melodies treballadíssimes i o la veu d'un cantant. Molt bé. Ara, quan em demanin que perquè m'agrada tot això, em quedaré en blanc. M'agrada i punt.

De la mateixa manera, podem aplicar-ho als esports (perquè m'agrada el bàsquet i no el cricket?), els gustos de menjar (perquè m'agrada la vainilla i no el pistatxo?), roba (perquè no m'agrada vestir com la Lady Gaga?), etc.

Conclusió? Hi ha alguna cosa estranya que m'atreu cap a certs elements del meu entorn, que no sé ben bé que és, però hi és. Podem interpretar-ho com un instint, atribuint-li la causa de que necessitem certes satisfaccions realment irrellevants (al cap i a la fi, guanyi el Barça o guanyi el Madrid, no afectarà realment a les nostres vides...), però igualment seria un instint diferent, estrany... o especial.

A little analysis of the USA

The United States of America were founded on July 4^th, 1776, when the Congress adopted the Declaration of Independence written by Thomas Jefferson. The independence of the USA was a result of the American Revolutionary War against Great Britain. The most important reason why they wanted the independence was that the North American colonials hadn’t representation at the Parliament of Great Britain and consequently, there were important differences between American citizens and British ones. Only thirteen states at the east coast made up the United States then and their first president was George Washington. After obtain the independence, these thirteen states start conquering territory to the west, where lived the American Natives. When war ended, the Unites States of America were made up by fifty states. Then USA became an important country and victories in World Wars I and II make them the most important power of the world. Nowadays, USA are a referent in science, culture, music, politics or economy, so sometimes it seems like the world depends on the United States.

At first sight, the United States seem like a paradise. They proclaim themselves as the land of freedom and opportunities, and that’s true. With some money and effort everybody can make a living in America, because if you have a good idea or hope, it would be able to execute it and then become rich. An example is Apple Inc., which was founded by two brothers in their garage when they made their first home-made computer. Bank’s work is very important to make it possible, because before the current crisis they gave people loans to help them carry out their projects. These days, banks are trying to resolve the crisis and go back to economic prosperity. The big companies which want to invest on young people are also important to make true “the American dream”. They are very important to musicians, writers and actors, because they give them an opportunity to succeed. In fact, the most of successful groups began playing in a little bar and one day, they were listened by a head-hunter or they presented a demo to a record company. Furthermore, universities and high schools help sportsmen and good students to make their dream come true giving them grants and scholarships.

Another positive aspect is that American citizens pay fewer taxes because there isn’t “social security” and less public service. This is because they have a very extreme capitalism as economic system, so government hardly ever takes part on economic operations. Besides, new movies, albums and books are released first in the USA because they have the most important music, cinema and literature industries of the world. Moreover, they are the first economic and military power of the world and people from other countries want to imitate their lifestyle.

However, behind this pretty face, the United States have a dark side. Extreme capitalism causes huge social differences between American citizens. In big cities, whoever doesn’t have enough money become very poor because there is not public medical service or aids, and these people sometimes need to steal to get some food or clothes. In little towns at the centre of the USA some people live in very small farms without electricity or roads. Moreover, sometimes American people are too much patriotic, even chauvinist. They look down the other countries because they think the USA is the best of the world, but they don’t think about the negative aspects of their own country. In politics, the United States are a little bit overbearing too, because it seems like they could repair the world with their army. This mentality is the source of some wars and we can find a lot of examples through the history: Vietnam, Afghanistan, Iraq, Kuwait… Another negative aspect is that there is still extreme racism in the USA. There are Neo-Nazi groups in every big city and they fight against Latin or black people bands, which represent a serious problem because it makes cities more dangerous.

To sum up, America’s a good country to live in, but there are many problems that should be resolved. If I could, I would live in the United States, because I like their culture very much and I think that it is possible to make “the American dream”, but if they don’t care about their country’s troubles, they won’t be able to stay as the first power of the world. In my opinion, the source of all their problems is their economic system. The economists call it “anarcho-capitalism” because there is not any control on it, so it can be very dangerous. In fact, because of that less of control, now there is a world economic crisis. If they change that system, promoting public service (like president Obama is doing) some social differences and problems would disappear, and maybe they would see that they can be wrong too.

Foo Fighters: Creativitat al poder!

Fa uns dies vaig escoltar "Smells Like Teen Spirit" de Nirvana, després de mesos sense sentir aquella senzilla però magnífica intro de la guitarra d'en Kurt Cobain. A partir d'això, em vaig demanar que devia estar fent en Dave Grohl, exbatería del grup de grunge de Seattle. Sabia que havia format els Foo Fighters després de la mort d'en Cobain, abandonant les baquetes pels micros i les pues, així que vaig usar la magnífica eina que és YouTube i vaig cercar alguna cançó. La primera que vaig trobar va ser "Breakout", que ja havia escoltat a la pel·lícula Yo, Yo Mismo e Irene. Us poso aquí el vídeo:

La veritat és que la cançó esta bé, sobretot la intro, però em va deixar un regust a imitació de grunge camuflada en rock universitari que no em va acabar de convèncer. Bé, com que un grup no es coneix amb una cançó vaig cercar una altre cançó. La següent de la llista era "The Pretender":

Basta que escolteu els primers segons de cada cançó i crec que s'aprecia perfectament el canvi. Entre cançó i cançó han passat gairebé 10 anys, però igualment el contrast és increïblement gran. Vaig haver de comprovar que el tio que havia penjat el segon vídeo no s'havia equivocat, perquè entre que en Dave Grohl està irreconeixible amb tant de pèl a la cara i que no pareix el mateix grup, vaig dubtar seriosament. Dies després escoltaria el Greatest Hits que havien tret no fa gaire i definitivament vaig trobar el tret més característic d'aquest grup: la por a la repetició. No hi ha ni una sola cançó que soni com una altra, el que és veritablement difícil de trobar avui en dia. Així, "Best of you" no té res a veure amb "This Is A Call", com "Long Road To Ruin" divergeix absolutament de "Times Like These". Recomanables totes elles.

A part de que em pareixin un bon grup, em va cridar l'atenció aquest fet de la divergència entre cançons per la dificultat real que representa fer una producció heterogènia però que a la vegada respongui a una mateixa essència. Si hagués de destacar aquesta essència, aquest eix vertebrador dels Foo Fighters seria la inconfusible veu d'en Dave i la rítmica de les guitarres.