Nacionalismes (II)

Anem a fer una mica d'història.

Els Balcans, Septembre de 1991. Croàcia materialitza la seva independització de l'estat de Iugoslàvia, després d'un conflicte bèl·lic. La raó principal d'aquest inici del desmembrament de Iugoslàvia fou l'oposició de Sèrbia a que un croata assumís la presidència de l'estat. A més, abans d'aquest succés, Sèrbia havia estat imposant els seus interessos i les seves costums per damunt de les dels altres pobles eslaus que conformàven Iugoslàvia. D'aquesta manera, Croàcia demanà l'independència per via parlamentària, però Sèrbia respongué militarment a aquestes demandes, provocant un enfrentament armat que acabaria amb l'independència de Croàcia. Per tant, es tracta del nacionalisme croata que es proposà una solució separatista al problema de nacionalitats a Iugoslàvia. Ja tenim un tipus de nacionalisme, el mateix que promocionen els partits, sindicats o associacions independentistes catalanes: viuen en un estat en el que no hi tenen tots els drets que voldrien i es fan independents. Ara bé, que consti que mai de la vida estaria d'acord amb assolir l'independència per mitjans bèl·lics. Mai.

Ara situem-nos a la Península Itàlica, devers el 1815. Trobem que l'Estat Italià actual esteia dividit en estats desiguals independents els uns dels altres o bé sota domini extranger. Vient aquesta situació, tenint en compte la seva cultura, llengua i història conjunta, forces conservadores, liderades per Cavour i republicanes, per Giussepe Garibaldi, s'uniren per aconseguir que Itàlia tornàs a ser un estat de dret unificat. Aquest objectiu s'aconseguí el 1970, quan els Estats Pontificis foren conquerits. Reitero la meva oposició a la via militar per aconseguir objectius polítics, però aquesta unificació italiana representa un clar exemple de nacionalisme, tot i que a molts no els hi sembla. El que pasa és que es tracta d'un nacionalisme unionista. El mateix unionisme que practiquen aquells qui prediquen la unitat de l'Estat Espanyol, només que pareix que en molts casos no se n'adonen.

Així, a l'Estat Espanyol trobem dos nacionalisme enfrontats: el separatista dels Països Catalans i l'unionista del la nació espanyola. Ara bé, en el cas d'Itàlia es tracta d'un unionisme justificat, en trobar una cultura, història i llengua comunes, però a l'Estat Espanyols bona part d'aquests factors no s'acompleixen. Sempre m'ha fet molta gràcia la frase "intentan romper la unidad de España", també expresada com "España se rompe". Espanya mai ha estat una nacióa tot el seu territori. Existeixen dues raons bàsiques per a que Espanya tingui les fronteres actuals. La primera fou l'aliança entre els reis catòlics i la segona, l'imposició dels Decrets de Nova Planta per part de Felip V. Ambdós factors estan caracteritzats per l'absolutisme monàrquic i en cap cas per cap procés democràtic. De fet, els Decrets de Nova Planta imposaven el model castellà per damunt de la Corona d'Aragó per dret de conquesta. Vaja, que els territoris de la Corona d'Aragó no crec que estiguessin massa a favor de formar part d'Espanya si va ser necessària la conquesta, no? D'aquesta manera, passàren els anys i la situació s'anà normalitzant, però això no significa que deixés d'existir una nació dels Països Catalans i que ara es torna a revindicar.

En resum, que Espanya mai ha estat una en el sentit de nació, que és el que aquests crítics del moviment independentista pareix que volen obviar. El més greu de l'assumpte no és que reivindiquin la nació espanyola, el pitjor és que fan veure que la nació dels Països Catalans no existeix i que tothom forma part d'aquesta nació omnipresent i superior que és la seva, en els casos més extrems volent imposar-la a qualsevol preu. Mai s'ha parlat d'un consens, d'un pacte entre les dues postures, el que podria ser un estat federal, amb l'igualtat entre nació espanyola i la dels països catalans, que igualment formarien un estat. Però no, això es considera un atemptat contra la unitat suprema d'Espanya. L'altre dia, a "El Intermedio" vaig sentir una senyora que deia que no hi hauria d'haver comunitats autònomes, que Espanya és "una grande y libre". Vaig flipar... A vegades penso que hi ha massa seqüeles de la dictadura franquista.

Per tant, tots aquests crítics que parlen del nacionalisme con si fos una epidèmia que s'ha d'aturar costi el que costi, que es mirin ells mateixos allò que prediquen, perquè se n'adonaran que són ells els primers nacionalistes, tot i que suposo que no ho consideraran dolent, perquè en teoria defensen la nació espanyola que es suposa que tothom comparteix. Espanya no té només una nació i això és un fet, no perquè ho digui jo, sinó perquè senzillament no hi ha ni una història, ni una cultura, ni una llengua comuna a tot l'estat.

Ara bé, cal revisar una altre classificació dels nacionalismes, ja que es podria argumentar perfectament que perquè hi hagi distintes nacions a un mateix estat, això no significa que no es puguin unificar en una sola. Es tracta del criteri francès enfront de l'alemany, sorgits el segle XVII i XVIII.

CONTINUARÀ!