El Síndrome Blackberry

La Blackberry. Tan estimada pels fills i tan odiada pels pares. Per no parlar de professors. Aquest bunic aparatet s'ha convertit en el company inseparable de milions de persones, sobretot fèmines amants de Stradivarius, Bershka i la música Pop. El concepte d'smartphone no només engloba un avenç tecnològic, sinó una revolució social. Internet és l'exèrcit, Facebook, la bandera. Si a la conjunció de la mobilitat que proporciona un mòbil a nivell físic i la finestra de possibilitats que obre Internet, se li suma la conexió interactiva entre amistats que ofereix la xarxa social més popular del món, el resultat és devastador. Devastador en un sentit positiu o negatiu, depèn de cadascú.

Independentment, cada element té unes capacitats comunicatives determinades que el fan especial. Pel que fa al telèfon mòbil, fa només 20 anys era impensable poder parlar a qualsevol lloc amb qualsevol persona. El telèfon tenia un caràcter clarament domèstic i necessari, és a dir, no existia el trucar per oci o les llargues converses que ara es produeixen. Realment, l'únic motiu pel que sobreviu el telèfon fix és perquè és més barat i permet estar parlant més temps per menys diners. Així doncs, el mòbil suposava la primera connexió interactiva i lliure amb la resta del món. Després, Internet suposaria no només un canal d'expressió lliure (almenys teòricament), sinó una valuosa font d'informació i en conseqüència, un lloc d'intercanvi d'aquesta. Però Internet en si és un espai impersonal, d'avatars i pseudònims que amaguen la nostra identitat real a la resta de la comunitat. Aquest anonimat té la seva raó de ser en els perills que suposa difondre informació sobre un mateix a un ciberespai accessible per tothom. Facebook va solucionar i va empitjorar a la vegada aquesta situació. La xarxa social de Mark Zuckerberg va aconseguir proporcionar un espai on-line en el qual es podia tenir una identitat pròpia i definida, sense renunciar (teòricament, molt teòricament) a la teva privacitat. Deixant de banda les perversions de Facebook, qualsevol persona ja podia tenia una part de la seva vida ficada a Internet.

Molt bé, així, fa uns anys ja disposàvem d'un mitjà de comunicació a temps real sense fronteres geogràfiques, un canal d'informació gairebé infinit i una zona d'esplai particular i personal a Internet. Era tan senzill com ajuntar-los. D'aquesta manera, s'evitava la necessitat d'accedir a un ordinador per tenir una connexió. Abans, desenvolupar una activitat personal a Internet era cosa d'un moment determinat, d'un espai de temps que tu dedicaves gairebé íntegrament a aquesta activitat en qüestió. La Blackberry (i per extensió tots els mitjans que ara fan gairebé el mateix) suposa una atemporalitat de la connectivitat a la xarxa. Per exagerar, cada persona pot disposar del seu Matrix (suposaré que tothom ha vist Matrix...) particular a petita escala, en temps real, mentre fa altres coses de la seva vida quotidiana.

Tot plegat provoca una evasió a vegades tan útil com inconvenient. En tenir un mitjà de distracció tan petit i tan il·limitat com un smartphone, és difícil no caure en la temptació de anar a veure què passa a la resta del món, malgrat només faci 2 minuts que no en sabem res. El que comença com una possibilitat pot acabar en una necessitat. Molta gent se sent incomunicada, aïllada en no tenir aquest mitjà d'evasió que li permet trucar per establir un contacte més directe i per sort més personal. Utilitat o corrupció? Tot depèn de cada persona. Dependre a totes hores del que passi a un ciberespai que realment s'allunya del que és la vida formal no és massa recomanable. Hi ha casos d'autèntica obsessió, que no només causen la crispació de pares i docents, sinó dels mateixos amics que estan al costat d'aquesta persona mentre està més preocupat pel que passa a la xarxa que no per la conversa. Evidentment, avui en dia qualsevol persona jove o de mitjana edat depèn en un alt grau de les possibilitats que ofereix Internet i la telefonia mòbil, però d'una manera més utilitarista i per oci, no per necessitat excessiva. L'actuació d'aquestes persones que depenen de la connexió al món virtual és gairebé gratuïta, de fer-ho perquè sí, sense cap objectiu real.

Potser s'ha desenvolupat una malaltia. No només a causa de la Blackberry, sinó de qualsevol smartphone, però suposo que la Blackberry és el paradigma. La més popular i la més chic. Metges del món, proposo que el nom sigui el Síndrome Blackberry.