Nacionalismes (I)

Anem a parlar d'algo seriós, que ja toca.

Si seguiu mínimament les notícies que volten pel món, haureu sentit coses sobre el tema de l'inconstitucionalitat de l'Estatut de Catalunya, que espera veredicte del Tribunal Constitucional. A Catalunya no varen tardar en sorgir les reaccions a aquesta revisió de l'Estatut. La protesta més rellevant fou l'editorial conjunta de 12 diaris catalans, titulat "La dignitat de Catalunya", que podeu veure íntegrament a la web d'el Periodico de Catalunya. A partir d'aquesta editorial conjunta sorgiren les reaccions dels diaris espanyols, que el mateix dia de publicació dels 12 editorials ja publicaren editorials i articles d'opinió amb títols de l'estil "Es imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio" o "El pronunciamiento catalán". Aquest segon en particular em pareix especialment exagerat i centralista, anomenant pronunciament contra l'ordre constitucional a les protestes de Catalunya. Un dia després es publicàren editorials vàries, les més destacables a ABC, La Razón i sobretot a El Mundo, amb un títol on l'originalitat brilla per la seva absència: "La dignidad de los españoles". De tot el que diu el que més em va cridar l'atenció és el fet que considera ciutadans de la nació espanyola a tots i cada un dels catalans, els qui es consideren espanyols i els qui no. Destacar que parla de nació i no d'estat. Podria explicar perquè l'Estatut de Catalunya es podria considerar inconstitucional, però es pot resumir en que a l'Estatut hi posa que "Catalunya és una nació" i a aquells qui varen proposar la revisió de l'Estatut no els devia parèixer bé.

Per altre banda, el 13 de desembre es dugueren a terme unes consultes sobiranistes a uns 150 municipis catalans. Les crítiques a aquesta iniciativa la califiquen de "pantomima" fins a "blasfèmia", amb pressió al govern inclosa. La participació fou d'un 30% i el resultat un "sí a la independència" casi unànime. Pot semblar molt poca participació, però tenent en compte el caràcter simbòlic d'aquesta proposta i que la participació a referèndums, que ja són de caràcter oficial, sol rondar el 50 o 60% de participació, es pot considerar tot un èxit. Per estadística, si hagués participat un 60% dels ciutadans amb dret a vot, tots els qui no participàren haurien d'haver estat en contra per a que no guanyés el "sí" i la veritat, és molt poc probable que així fos.

Però això no és tot. El president del FC Barcelona, Joan Laporta, cada dia s'apropa més a fer el salt a la política quan deixi la presidència del club a final de temporada. Com podeu imaginar, les tendències ideològiques de Laporta no són precisament molt espanyolistes i en conseqüència, li ha anat caient un allau de crítiques. Començàren quan el president anà a varis actes de caire independentista i per si no era suficient, només li faltava dir que les crítiques provenen únicament d'una "caverna mediàtica espanyolista". També és curiosa la imatge d'un aficionat del Barça que rebé l'equip a Jerez que mentre s'estira el penjoll d'or amb l'escut del Barça li recrimina a Laporta que a fora de Catalunya també hi ha barcelonistes i que ho ha de respectar. Podeu veure el vídeo sencer a YouTube. Estic totalment d'acord amb aquest aficionat i de fet, Joan Laporta ha mesclat algunes vegades la política amb l'esport, quan haurien de ser independents l'un de l'altre. Ara bé, amb el que no estic d'acord és que se'l critiqui pel simple fet de voler passar a la política. Qué pasa amb Berlusconi, que ell sí que pot ficar-se en política? O Florentino Pérez, que abans de ser president del Madrid va estar en política. No sirà que no volen que es dediqui a la política catalanista?

Aquests fets han encés una mica més la flama de l'independentisme, no tan sols a Catalunya, sinó arreu dels Països Catalans i en conseqüència, s'ha armat rebombori important a tot l'Estat Espanyol. Només sentir la paraula "indendència" a l'Espanya centralista li pega urticària, quan realment no n'hi ha per tant. Hi ha un fet que em va cridar l'atenció i que ha estat la gènesi d'aquest article: totes les crítiques a l'Estatut o a les consultes sobiranistes parlen dels nacionalistes catalans com si ser nacionalista fos ser un terrorista o un leprós a qui s'ha d'apartar. He arribat a llegir que "el gèrmen nacionalista" suposa un gran problema per a l'unitat de l'Estat Espanyol. A partir d'avui, el nacionalisme és una malatia? No crec que els faltin ganes de començar a investigar si l'independentisme prové d'un gen recessiu que provoca malalties hereditàries, tal i com plantejaren amb l'homosexualitat (absurdament en la meva opinió). De totes maneres, em pareix que tots aquests que parlen del nacionalisme con si fos un insult haurien de revisar una mica la història del món contemporani, perquè si ho féssin se n'adonarien de que ells també estarien "malalts" de nacionalisme.

CONTINUARÀ !