No sé molt bé en què pensava Kurt Cobain quan li va posar nom al seu grup, però la va clavar. Sempre he pensat que la grandesa de Nirvana no resideix en una gran musicalitat, sinó en una espiritualitat, un misticisme. Les melodies de Cobain, tan a la guitarra com amb la veu, no són ni agradables, ni dolces, ni previsibles. Vaja, que Nirvana ho tenia tot en contra del concepte de cançó radio friendly. Allò més sexy del so grunge d'aquesta gent eren precisament la dissonància harmònica, l'entrecreuament de melodies aparentment incompatibles i la transmissió de sentiments tan estrambòtics com inquietants. Ara bé, sense adonar-nos, ens identifiquem amb aquesta conjunció extravagant. Hi ha una hipnosi musical que ens atrau i no sabem perquè. Dic això per aquells que respecten Nirvana. Biebermaníacs, absteniu-vos de seguir llegint.
La qüestió és que posar un CD de Nirvana (jo vaig amb el rollo dels '90, res de cançons disgregades en MP3) resulta com una ascensió cap a aquest punt d'èxtasi que és el nirvana espiritual. En la seva definició de diccionari, em refereixo. Bleach és un àlbum lleig, pesat d'escoltar fins i tot. Nevermind és tan personal i genial que costa de digerir. In Utero és experimental i subversiu, en resposta a la pròpia fama de Cobain. Perquè la gent escoltava i escolta Nirvana? Per pura genialitat. L'art no sempre s'ha definit en funció de la bellesa, sinó de l'emoció despertada en el receptor. Nirvana és decadent i desperta els sentiments més obscurs de nosaltres mateixos. "Estàs a un pas de tocar fons" es deia Tyler Durden a sí mateix a The Fight Club. Tothom té curiositat per saber què és tocar fons. Quan escoltes Dumb veus a una persona perduda en sí mateixa, fora del seu propi món, contradictori amb sí mateix i amb el què l'envolta. I això és atractiu.
Crec que la genialitat no té perquè anar lligada amb el virtuosisme. Smells Like Teen Spirit són 7 acords, un riff de 2 notes i un solo que reprodueix la melodia de la veu. És molt, però que molt simple, però és una de les millors cançons de la història. La música ha de ser necessàriament sentiment, sinó no val per a res. És igual quin sentiment, però ha de ser sincer. De sinceritat n'hi sobrava a en Cobain. Ho transmetia amb la seva música i ho acompanyava amb les lletres, que arriben a ser poètiques senzillament per ser gairebé banals. My heart is broken, but I have some glue. Així, tal qual, reduint a l'essència el significat, sense buscar complicades metàfores. Nirvana és simple, directe, violent en el sentit musical de l'expressió, però arriba i atrapa. No escoltes Nirvana amb la raó, sinó amb l'emoció. I dic això escoltant All Apologies:
Molt bona entrada. Una tornada als orígens¿ =]
ResponElimina