A nivell periodístic, l'estiu és una mala època. A no ser que algun president de govern decideixi avançar eleccions (i convocar-les curiosament el dia que va morir Franco l'any 1975), hi ha poc material a tractar: no hi ha gaires competicions esportives, la majoria de programes de televisió tenen vacances, pocs esdeveniments importants es desenvolupen a l'estiu... Que el món està més quiet que habitualment, en definitiva. Però els diaris han de sortir cada matí i les ràdios i televisions han de seguir emetent. "¿Qué hacemos? ¿Qué hacemos?" "Que cada uno haga buenamente lo que pueda". I "buenamente" tothom busca notícies on no n'hi ha.
Una veïna es desmaia al seu domicili. Ni més ni menys. Com si no passés mai això. Tanta sort que només era un breu a pàgina d'interior. Però compte, que no és un diari local, és un diari generalista. L'àvid lector podria pensar que alguna particularitat hi ha d'haver per a que tal fet sigui notícia. El lector no és estúpid, el lector busca canya, que hi hagi alguna cosa interessant que el sorprengui. Pobre lector, s'emporta una desil·lusió quan llegeix i la història en qüestió es resumeix en un mareig, una assistència sanitària i un final feliç després d'una hora. No sé si és el director, el cap de secció o el mateix becari (si encara conserva el seu lloc de treball) qui va prendre la decisió de posar aquest text residual. N'hi ha per fer un pensament, sigui qui sigui.
Podríem passar per alt aquest primer cas, però a un diari de tant prestigi com El País (per a mi el millor diari d'aquest país) també hi ha coses similars, salvant les distàncies. En general, la secció estiuenca Tentaciones de Verano és un NO TENIM NOTÍCIES enorme i descarat. Cal dir que entre les bajanades hi ha reportatges o notícies interessants, és d'agrair. Això sí, quan vas a la web del diari i a dalt de tot (primera plana virtual) llegeixes un titular que la Pe, el Bardem i el seu fill han anat a la platja perds la fe en la humanitat. Últimament no està molt clara la línia entre els temes d'interès comunitari i els temes de premsa rosa, el que és realment preocupant. El discurs de "hi ha d'haver de tot per a tothom" està molt bé i la varietat és un pilar fonamental per a un bon diari, però amb criteri, per favor.
Tampoc pot faltar la notícia esquema Fa sol-la gent va a la platja-la gent es queixa de la calor. Molt popular entre els informatius de cadenes de televisió privades. Probablement, en la meva futura vida professional, hauré de fer algun encàrrec sobre aquest tema. De totes maneres m'agradaria pensar que el karma em compensarà per les meves bones obres i ho podré evitar. Realment té interès tot això? Jo començo a veure això per la tele i no canvio de canal perquè tanmateix sé que no fan res, l'apago directament. Crec que m'hauria de comprar un canari com el Papitu del Ferran Monegal, almenys tindria una visió crítica interessant que em piularia alguna cosa de bo.
I ara, la joia de la corona: els diaris esportius. Son com el desesperat (o despistat) de la discoteca que són les 4 de la matinada i encara no s'ha menjat un rosco, a per totes. Qualsevol cosa que digui o faci un jugador, tècnic, president, ex-jugador, familiar de jugador, conegut de ex-jugador, avantpassat de jugador o senyora de fer feines de jugador, això serà notícia. Encara tinc esperances d'algun dia veure un titular rollo Cristiano Ronaldo tiene gases. El pitjor de tot és que no em sorprendria gens. El seguiment gairebé paranoic a cada futbolista que pugui interessar a Barça o Madrid és el millor exemple del buit emocional que sofreixen els periodistes esportius quan no hi ha Lliga ni res que s'hi assembli. El Marca criticant a Neymar perquè no té clar si fitxa pel Madrid com si l'haguessin de crucificar per dubtar tal cosa. L'Sport atacant a qui sigui. Barça, Arsenal, Rosell, Wenger, Cesc, és igual, la qüestió és tenir alguna cosa sobre la que escriure. És molt curiós tot plegat, pots riure una bona estona. Sobretot quan veus al Kun Agüero dient que el Manchester City és un equip enorme i al Cerezo fent de ploramiques com si s'hagués divorciat de l'amor de la seva vida. Només agreixo de tot cor l'existència de la Fórmula 1, el Motociclisme i el Tour de França per a poder llegir coses rellevants. No la vida i meravelles de la majoria de cap buits assalariats (amb excepcions) que dominen el panorama esportiu. Amb tot això, crec que la premsa rosa i el periodisme esportiu moltes vegades són idèntics. Quedi clar que hi ha grans professionals del periodisme de l'esport, però per desgràcia no són tan famosos com els pallassos de circ de Punto Pelota, per exemple.
Podria trobar més exemples, però crec que la idea està clara. L'estiu és la lluna plena dels licantrops periodístics. Es transformen i ja no distingeixen les notícies del que no ho són. Estic en una illa i m'agradaria aïllar-me de tot això perquè no m'aporta gaire cosa com a persona humana. Però em sap greu, internet no m'ho permet. Tanmateix, ja m'està bé per a riure una mica. I criticar. M'agrada criticar (sempre constructivament).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada